L’altre dia vaig veure en DVD la magistral pel·lícula d’en Woody Allen MANHATTAN, al meu entendre una de les millors pel·lícules de l’historia del cinema. En ella, una esplèndida Diane Keaton, en el paper d’una pedant pseudointelectual comenta que ha trobat una obra d’art excessivament “elusiva”. Continua la dissertació amb un discurs engreit i gens intel·ligible, eludint a Kierkegaard i a d’altres filòsofs, pintors i escriptors de tot tipus, per acabar dient que ella es de Filadèlfia. El genial Woody Allen explota contra la pontificadora i pedant Diane Keaton. A la llarga de la pel·lícula s’enamora perdudament i sincerament d’ella, en la que troba l’autèntic amor.
Aquesta escena i el particular llenguatge em recordar alguns escrits d’un nivell similar d’ intel·ligibilitat que he tingut la sort o la desgracia de llegir, com del tipus: “(Ara)deflegmades, profanant impàvides els meandrosos territoris subjugats a la virtual opacitat dèrmica que pot conferir l’oli, i tanmateix, contagiades de suggestió, disposades, com d’habitud..” (inici d’un catàleg de l’exposició d’un pintor que pintava majoritàriament figures al oli).
Es l’autonomenada èlit intel·lectual, o la que preten ser·ho. Tenen que ser pocs, exquisits i diferents a la resta de l’humanitat, a més de mantenir un llenguatge distanciador. També tenen que ser gent que es preocupi per els drets de la massa i que al mateix temps s’escandalitzi de la seva ignorància, però que de cap manera pot admetre que aquesta massa consumeixi el mateix tipus de cultura que ells. Llavors estem davant de la banalitat y del papanatisme, d’una superficialitat que s’estén per arreu, tret d’ells i del seu entorn, ja que tenen l’esnobisme de l’exquisit com a professió.
Odien sense saber·ho la democràcia, ja que tal com va dir Tocqueville, aquesta es molt avorrida i la massa, al contrari d’ells, no te una visió certera de tot.
Si no es senten prou idolatrats per el poder o per la massa, els hi apareix una forta reacció (reaccionaria) contra tot i tothom, creant partits o moviments que abandonen ràpidament al veure que tindran una minsa representació i que per tant poden arribar a ser encara menys idolatrats. Aleshores utilitzen el menyspreu com a forma de lluitar contra les manifestacions culturals que ells consideren que estan dins de l’estupidesa mediatica, actitud que recordo ja desde l’any 1983 amb l’exposició de Dalí al Palau de Pedralbes, amb llargues cues de gent per visitarla.
Es a partir d’aquella exposició que popularitzaren el mot “papanatisme”, com a forma de identificar i definir a la massa consumidora de cultura, pero segons ells amb una minsa preparació intel·lectual.
No sols a casa nostra en tenim, al país veí, a França solen ser una institució amb sòlids orígens a la Revolució de 1789 regenerats al mes proper maig del 68, a París com a centre mundial (amb moltes Universitats) i a cada capital del Departament, el mon del intel·lecte més snob hi te la seva representació. Avui en dia tots estan sarkotitzats, abracen al nou President seguint a Jack Lang en espera d’obtenir alguna prebenda que de ben segur no arribarà.
14 comentaris:
Si , hay mucho pedante y si a mitad de una conversación les sueltas , " bueno te dejo que me voy a ver el barça y tengo que comprar las palomitas " entonces ya te ponen la cruz , para mi la cultura forma parte de la vida cotidiana , como el deporte , las copas , el sexo .... pero hay gente que hace una religion y claro quieren ser los dioses .
Si francis, ademas solo estan contentos si les rindes pleitesia.
Esnobisme i intel·ligència no poden conviure. O una cosa, o l'altra.
En el món de la pseudocultureta hi ha molt d'esnobisme.
Si nuria, diguem de que i et dire que no tens.
Europa está gastada; tiene las cortinas raídas y demasiada mugre debajo de las alfombras; el aire está sucio y las almas apagadas; ha olvidado la curiosidad y se agarra al clavo ardiendo de la estabilidad y las normas que, como es de rigor, la vuelven cada día más conservadora; Europa busca certezas, sólo certezas, y encumbra a personas que se las dan. Y ahí empieza el círculo vicioso de la estupidez, el apoltronamiento, el nepotismo y la necedad.
Este ensimismamiento de grupos teoricamente pseudointelectuales no solo se da en Europa. En las Universidades USA no urbanas, el cofoismo y la autocomplacencia incluso es mas elevado que en Europa.
Los thik thank USA son los unicos con nueva vida, pero en ocasiones excesivamente retrograda.
Para mi el comentario de Flavia es muy cierto y creo que hay una cancion que lo plasma , para mi una de las mejores canciones pop en castellano de los ultimos años .
http://www.goear.com/listen.php?v=e6b15d3
Si recuerdo la cancion francis.
A mi em fan riure molt tots aquests pseudointel.lectuals. Jo sempre he sentit dir que la gent veritablement brillant és la més senzilla. Petons de pantera.
Aquests intel.lectuals són una mica prepotents, i entre ells formen com una petita secta, només per a gent escollida, com ells, això s'ho creuen.
A mi la gent que va d'intelectual, i que d'això en fa una manera de fer-se el prepotent, em carrega molt.
En quan al comentari de flavia company, és veritat, Europa està gastada, i absoleta, i això s'està carregant massa.
Gracies per la visita panterablanca
Si montse, crec que faria falta una bona espolsada per treure anys de pols.
El text que poses com a exemple és boníssim! Si sabessis quants d'aquests he hagut de traduir, i a sobre mal escrits! Hi ha gent que pensa que si escriu així tindrà més densitat o més contingut intel·lectual, però no és veritat, aquest abarrocament ridícul no té res a veure amb l'elaboració. Ara, no estic d'acord que tots els pedants tinguin la mateixa ideologia, n'hi ha de tota mena!
Si Isabel de pedants el mon es ple, de tot tipus i ideologies. Amb lo facil que es fer-se entendre.
Publica un comentari a l'entrada