Cotlliure

Una nova setmana, amb els resultats del anàlisis de sang i d’una revisió medica que ha sortit perfecta tret d’un excés de triglicèrids, però que em sento d’allò mes que satisfet ja que tret d’aquets triglicèrids producte d’un excés de pastissos amb nata als postres i alguna cervesa de més tot molt be.

Una setmana que espero que ja no sentirem parlar mes de la pel•lícula “Pa negre” i de l’eufòria provinciana que s’ha estes per arreu. Els premis que puguin donar una anomenada acadèmia espanyola, burda copia patètica i carpetovetònica d’una acadèmia del cinema de Hollywood no es per fer tocar les campanes. Diferent hagués estat d’obtenir un premi a Berlin, a Venècia o a Canes, però no un premi al Teatro real de Madrid i ens fan a tots contents, imagino que la productora guanyarà algun cuartet de més i podrà fer un altra pel•lícula.

També suposo que l’espectacle donat entre els Arcadis Espadas i els Javier Cercas toqui a la fi. El baix nivell donat per l’Arcadi Espada acusant falsament a en Cercas d’haver estat detingut de tracta de blanques, ens indica que la mala llet va junta amb la mesquindat, la baixesa intel•lectual i la vanitat de que es creu un “enfant terrible” i no es mes que un desgraciadet, un pobre homenet que per ser quelcom a la vida únicament o pot ser trepitjant a la resta, ja que per ell mateix no pot treure res, ja que res hi te.

També imagino que l’espectacle tercermundista d’un propietari d’un Asador a Marbella muntant un ciri perquè li varen tancar el local per passar-se per l’entrecuix la llei antitabac ja s’ha acabat. Hi ha gent, principalment a les espanyes que prefereix i s’emmiralla a l’Africa subsahariana i les seves costums a l’Europa o a l’USA mes civilitzada. Si volen deixar fumar al seu garito que el traslladin a l’Africa on no hi tindran cap problema de fums. Aquest tipus tan caspós si hagués fet això a Europa no solament el Restaurant hagués estat tacat, a més a més una multa de 200.000 € l’hauria de pagar. Si en lloc de Marbella el restaurant hagués estat a USA, ara seria a la presó, amb demandes multimilionaris. Qüestió d’elegir, el personatge en qüestió ja ha elegit, l’Africa, dons bon vent. Tal com va dir fa poc en Sergi Arola, si un restaurant perd comensals per no deixar de fumar es que es una autentica merda, al restaurant si va si es menja be, si la raó es anar-hi perquè es pot fumar en lloc de per el menjar,sobren les paraules.

El que si que cerc que no canviarà serà el pragmatisme del nou President de la Generalitat, si be cerc que es millor que certs dogmatismes de l’antic tripartit principalment dels d’Iniciativa, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, un cert dogmatisme tampoc esta malament, almenys diluït amb el pragmatisme total que estem veient. Un cop posades a la balança tots els dèficits possibles i imaginables, ens tocarà un període de superàvit, de fet fa el mateix que a can Barça va fer els primers mesos de mandat en Laporta i ara en Rosell, passar totes les despeses presents i futures i començar mes que net, els resultats son a la força bons.

Sempre es un bona noticia que a la nostra ciutat s’obri una nova sala de teatre, farà no mes d’un parell de setmanes que obrir la Sala Atrium, una petita sala al Carrer Consell de Cent d’unes cinquanta places (realment incomodes i estretes) que completa l’estil de les sales barcelonines. Un tipus de sala que hi ha que anomenen d’alternatives, potser per diferenciar-les de les sales mes comercials i localitzades en espais grans i pomposos on solen fer espectacles mes lleugers i d’un tipus mes còmic o si es vol dir divertit.

La nova sala es iniciativa d’uns actors i gent del teatre que en lloc d’esperar a que siguin contractats s’han llançat a crear ells mateixos el seu teatre i la seva escola d’actors. Per inaugurar han triat encertadament l’obra d’en Jean-Paul Sartre Huis Clos, on els actes que a la llarg de la seva vida porten al infern a tres personatges. La sentencia de “L’infern son els altres” impera en tot l’angoixós espectacle, tota l’estona sota la presencia d’un inquietant majordom. L’existencialisme sartria s’actualitza a partir de l’ortodòxia i sequedat de l’autor, on el director posa un to mes cerimoniós.

Un bon inici per aquesta nova sala, esperem que poc a poc Barcelona es pugui mirar a Berlin en quantitat i qualitat de sales de teatre.

Per altra banda, el passat dijous vaig assistir al Ateneu a la presentació de l’Associació Manén, el fastuós violinista i compositor aclamat i consagrat a tot el mon tret de a Catalunya. Recordo un edifici a mig fer, ruïnós i fantasmagoric que al Carrer de Balmes amb Castanyer servia únicament per sostenir grans cartells publicitaris que tapaven l’edifici inacabat. Dons aquell edifici era ni mes ni menys que l’obra del music Manén, que s’arruïna en voler fer un auditori incorporant el millor de tots els auditoris on havia actuat. No solament s’arruïnà ell, sinó que arruïnar a la seva dona en la construcció de l’auditori. En no poder acabar-lo el transferir al ajuntament que es comprometre en la seva finalització, però per el que es veu va incomplir l’acorda’t, la cultura no era cap prioritat en temps de l’alcalde Porcioles. Ara l’ajuntament crec que el va vendre a la Cadena Balaña que hi vol fer uns cinemes.

L’acte de la presentació a l’Ateneu consistir en uns parlaments de membres de l’associació i en un petit concert d’obres de Manén, realment fantàstiques. Una iniciativa per reivindicar i fer conèixer al music a Catalunya.

La gent es mou, la societat civil es posa en marxa, es una bona senyal que en lloc d’esperar que el govern que sigui es posi al davant sigui la gent que prengui la davantera, que els poders públics donin suport a les iniciatives de la gent, però que no les liderin.

NOU ANY

Un nou any, un altre més, un any en el que de moment no es veu una sortida clara a la crisi, ni a la econòmica ni a la existencial que estem patint tot el mon i en concret l’anomenat occidental.

La primera setmana d’aquest 2.011 l’he passat a Roma, un viatge per aprofitar uns dies de vacances que encara em restàvem a la feina i per fer un passeig d’una ciutat sempre agradable, amb força museus i amb un a estètica preciosa.

Com en els darrers cops que l’he visitat m’allotjo als voltants de la plaça Barberini, a tocar de tot, de la Plaça Espanya, de la Fontana de Trevi i de la Via Veneto. Una Via Veneto que res te que veure amb la de fa 50 anys, si be continua essent una avinguda senyorial i elegant, l’ambient que es veia en el cinema d’aquells anys ni s’olora.

Els Romans i en concret el italians que fa uns anys eren reivindicatius e inconformistes, s’han convertit en acomodaticis, sembla que tot els hi va be, per molt que el seu Berlusco els avergonyeixi, ja els hi va be, no es queixen i el continuen votant. L’alternativa al Berlusco, el Fini l’antic cap del partit feixista, que ara ha canviat el nom.

El que si val la pena de Roma, a més de la ciutat en si, son els seus museus, cada cop, al mateix que passa a Paris, per visitar certs museus es te que reservar abans per internet, bona cosa, ja que l’entrada en ells es mes tranqui-la i no hi ha aglomeracions.

Bona època per visitar Roma, ja que els turistes en el mes de gener no son majoria i veus eminentment romans i gent d’altres lloc d’Itàlia de visita a Roma. El que si es veuen son els russos, els principals turistes, en grups o en parelles i amb les butxaques plenes per gastar, de fet en moltes botigues hi ha dependentes russes per poder vendre mes.

Passats els dies romans torno a Barcelona i el dia a dia continua essent con sempre, les noticies de la matança de Tucson, el que un desequilibrat intenta matar a Gabrielle Giffords una congressista demòcrata i si be encara es viva ha mort força gent que era al seu costat. La congressista estava en la diana del Tea Party, mai mes ben dit, ja que la Sarah Palin la tenia dins de una diana i Jesse Kelly el Republicà del Tea Party que va competir amb ella i va perdre va imprimir propaganda electoral que hi posava “carrega-te-la amb un M 16”. En aquest cas l’ incitació feta per l’extrema dreta americana ha fet que un desequilibrat mati a gent, com sempre els incitadors a l’assesinat quedaran força resguardats, la Pallin ha retirat de immediat les dianes sobre els congressistes demòcrates. A Espanya pasa quelcom semblant, sol fa falta mirar algunes cadenes de TV, alguns diaris i alguna radio per veure que s’incita a exterminar al adversari, aixo sí, tota aquesta gent s’amaga darrera d’un catolicisme ranci, radical i intolerant, i darrera un ultranacionalisme hispànic intransigent, extremista i ultradreta.

Any nou, com sempre.

L’HOME DELS NASSOS

Calendari del Pages 2011

A punt d’acabar el 2010, l’home dels nassos recorre carrers i places, tanca un any en el que la crisi ens s’ha imposat en tots nosaltres, estiguem afectats directament o no. Un any en els darrers dies em pogut veure el canvi de la cadena d’informatius de TV CNN+ per la cadena de Gran Hermano 24 horas; on també en els darrers mesos de l’any i gracies a Wikileaks em pogut assegurar (si es que algú en tenia cap dubte), que no som mes que uns lacais de USA, el que abans es deia República bananera; una any en el l’Obama i per desgracia ha anat de malament en pitjor (tret de que cap al final de l’any hagi pogut tenir, qualcuns petits èxits); on el Tea Party america anar pujant als USA i obri sucursals per aquí amb la Presidenta Esperanza Aguirre (la saramaga) de representant.

També aquest darrera part de l’any em pogut veure com els Sánchez Drago i amics, es vanagloriàvem d’haver anat al llit amb nenes de 13 anys i com a postres les anomenàvem de “zorrillas”.

Un any complert, suposo que com tots, el que passa es que despresa ens oblidem del passat llunya i únicament tenim en compte el passat mes proper, com les victòries del Barça en tot i les golejades escandaloses que li fa al Real Madrid en futbol i aquesta setmana mateixa els vint punts de diferencia que el Barça li va fer al Real Madrid en basquet.

Un nou govern a la Generalitat, un nou govern que com tot el que es nou porta certa esperança, una sorpresa positiva en tenir en Mas-Colell com a Conseller d’Economia (es l’economista millor d’Espanya amb diferencia) i a Ferran Mascarell, actual Vicepresident de l’Ateneu com a Conseller de Cultura, aquets dos crec realment que si son els millors, de la resta tot es opinable. El que si es cert es que el govern es totalment transversal,o incorpora tot, no se si serà bo o dolent.

Com sempre des de fa força anys compro sempre el Calendari del Pagès que enguany fa 150 anys, per molt que tot canviï hi ha coses que sempre son iguals, aquest calendari ens ho recorda, es millor tocar de peus a terra, per molt que el mon es tecnifiqui mai podrà ser mes fort que la natura. El tancament d’aeroport per un volca, per nevades (i no molt fortes) i per els controladors aeris espanyols (matonisme fatxenda de milionaris) ens demostra el febles que som davant la natura o l’estupidesa humana. El Calendari del Pagès ens ensenya que el pagès te que estar a disposició de la natura i no a l’inrevés.

Bon any.

LA SETMANA

La sempre encisadora Marsella
En ocasions sembla que tot estigui conjurat perquè hi passin força coses, de estar setmanes i mesos sense que passi res de res, de sobte, així com de cop apareix tot. Aixo es el que em vist aquesta darrera setmana, d’una tranquil•litat absoluta em passat tenir una pluja de noticies constant, una darrera altra.
Tot va començar el diumenge passat, dia de les eleccions, el nou parlament català va canviar força, el tripartit d’esquerres deixa pas a una Convergència i Unió, una amalgama que va des de el centre esquerra al centre dreta, amb un regust liberal i un assentament nacional català. Com sempre en aquestes ocasions la premsa mesetaria i rancio-carcamal de Madrid va fer una lectura totalment diferent del que es pensa per aqui, la premsa mesetaria titulava que guanya el centro-derecha,com si el PP hagués tingut majoria absoluta i sense nombrar en cap cas (almenys en lletres grosses) que CiU hagués guanyat i que aquest es l’odia’t nacionalisme català.

Almenys i per primer cop des de que hi ha eleccions desprès de la mort de Franco han existit guanyadors i perdedors, per primer cop no tots han guanyat, el PSC i ERC han dit que han perdut, això per primer cop. Al menys ens em de felicitar per aquest adelantament en la visió real dels resultats d’unes eleccions democràtiques.

L’endemà de les eleccions , el partit del segle, el clàssic i d’altres adjectius, el partit que segons la eterna premsa mesetaria o del antic i no tant antic “Movimiento”, representaria el canvi de cicle, l’enfonsament del Barça. Dons el Barça no es va enfonsar ni va canviar el cicle, li va endossar 5 al equip madrileny, el Real Madrid va marxar amb una ma de gols a la seva porteria, acabant el partit amb violència per part d’aquets perdedors davant els jugadors barcelonistes, la frustració pesa molt.

Però la premsa mesetaria i rancio-carcamal, no varen aceptar la maneta de gols, un dia desprès començaren que si el Barça no sabia guanyar (per celebrar la victòria amb un ma de 5 dits aixecada). Fins hi tot la núvia del quinquogolejat porter madrileny, amb la pitrera recent estrenada obria la secció d’esports de Telecinco amb “no saben ganar”. “Lo que hay que ver”.

Tot això fins divendres, dia de començament d’un pont, on els controladors aeris no contents de guanyar de 300.000€ fins a mes de 1.000.000€ amb hores extraordinàries, fan de sobte una vaga salvatge, arruïnant les vacances i les butxaques de 650.000 soferts viatgers. El polze amb l’Estat els hi sortir malament, es decreta l’estat d’alarma i se’ls militaritza, tornant tots a la feina amb la cua entre les cames i amb la possibilitat de ser acomiadats de la feina, que tinguin que pagar els costos (més d’un milió d’euros cada un dels quasi be 500 controladors que abandonaren el seu lloc de feina), o fins hi tot que siguin empresonats.

I amb el cel aeri tancat, el Barça que no pot viatjar a Pamplona, la FEF diu en un primer moment de jugar el partit l’endemà diumenge i per pressions de la premsa mesetaria i rancio-carcamal si llança en tromba, el Barça corrent amb el TGV i autocar arriba a Pamplona, sense escalfar surt al camp i guanya per 0 a 3. De fet i em sap greu reconèixer-ho, trobo a faltar a en Laporta com a President del Barça, em sembla que en guardiola es te que ocupar de lluitar al camp i als estaments directius i mediatics. En Rosell desaparegut de President al primer problema, posar tot el pes del club damunt l’entrenador no pot arribar a bon lloc, cadascú te que fer la seva feina i el que es clar que l’equip directiu no la fa.

Amb això que dema marxo a Perpinyà, amb cotxe i amb la llista feta.

MONET A PARIS

Grand Palais, cues per Monet

Just acabat de tornar de Paris, uns dies de vacances i aprofitant uns Punts del Iberia Plus trets de algun viatge de treball a Sud-americà i un vol de ranc a Paris. Com sempre m’allotjo a Saint Germain, un barri perfecte, ple de llibreries (a cents), de Galeries d’art i Antiquaris(a cents també) i de botigues de roba (a milers), també ple de restaurants i cafès de tot tipus.

Un temps primaveral, la gent a cos de camisa, la calor per arreu, les terrasses dels bars plenes de gom a gom i una alegria en els parisencs que únicament es veu quant el temps es benigne i agradable.

Abans de marxar ja vaig adquirir per internet l’entrada per visitar l’exposició de Monet al Grand Palais, ben fet, les cues per accedir eren enormes i si un no tenia l’entrada ja adquirida implicava fer unes cues d’unes quantes hores. Si be Monet es Monet, les multituds a l’interior del Grand Palais em portaren una certa angoixa com la de estar badant a dins del metro. Per altra banda, en els moments de mes tranquil•litat vaig gaudir força de l’exposició.

Pero mes que la exposició de Monet en va agradar potser més la de Basquiat, també recomanaven adquirir l’entrada per anticipat, però amb mig hora de cua vaig poder entrar al Palais de Tokio. En Basquiat vaig poder veure una sensació de profunditat en els seus quadres, sota un fons de colors brillants i clars, unes traces de colors mes mates i neutres. Sota una capa forca la llum, com recordant que sota les llambordes hi ha la sorra de la platja. Aquesta profunditat em va fer veure una tridimensionalitat que no havia vis anteriorment.

Per altra banda, en aquest dies a Paris he pogut notar que la majoria de monedes de Euro que em donàvem (potser el 80%), eren alemanyes, no se si es que hi ha una invasió de germànics a la ville lumiere, o si les vagues franceses han fet que siguin els alemanys els encarregats d’encunyar l’euro a França.

Tot el viatge acompanyat de la lectura del llibre París-Nueva York-París de Marc Fumaroli, que ha acompanyat i reforçat la visió de París que haja pogut tenir en aquets dies.

Torno a se a Barcelona, amb els ànims recobrats i ple de oxigen parisenc, oxigen del tipus cultural, del bon menjar i del bon estar i bon mirar.

CASPOSOS

Perpinya

Aquesta darrera setmana diversos personatges del tipus mes ranci i ultra de l’entorn de la caverna mesetaria ens han distret de l’avorriment. Certes declaracions fora de to i de lloc han donat la volta al país, el facherio mentrestant en lloc d’indignar-se els hi ha fet costat i aplaudit les ocurrències prenent-les com un gest de genialitat.

Primer va ser l’alcalde del PP de Valladolid, un tal Javier León de la Riva, que va dir que al veure “la cara y los morritos” de la Ministra de Sanitat Leire Pajin “piensa en lo mismo”, o sigui en masturbar-se o en que li facin una fel•lació. Personatge masclista i grotesc, d’aquells que pensen que totes les dones son unes putes tret de la seva mare. El pitjor es que el seu cap de partit , en Rajoy no la desautoritzat i no es el primer cop que te opinions similars de les dones.

Després va ser en Sánchez Dragó, el típic carcamal, també masclista i de tipus reaccionari, que en un llibre fet amb el també “genial” Albert Boadella s’orgulli d’haver anat al llit ja fa anys amb dues nenes japoneses i que o explica ara perquè el delicte de pederastia ja ha prescrit i mes a mes els hi diu que eren unas "zorritas". Com en el cas anterior, la Presidenta pepera de Madrid, la Esperanza Aguirre li ha fet costat, proclamant que el fet es com literatura. No entenc que la violació de menors (anar al llit amb menors es considera violació) i la pederàstia puguin ser literatura, però venint d’una persona poc amiga dels llibres es comprensible. Mentrestant els dos “genials “, Albert Boadella i Sánchez Drago, continuaran vivint a costa dels madrilenys i gaudint dels plaers carnals.

Per acabar la tropa, el pseudoescriptor Arturo Pérez Reverte, que ha dit que l’ex-ministre Moratinos 'se fue como un perfecto mierda''Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos' i d’altres insults. Tot perquè l’exministre es va emocionar amb les mostres d’estimació dels seus companys del parlament. També per aquest personatge un home que s’emocioni o plori es basura. El que es te que fer per sortir als diaris. Tots els líders parlamentaris han fet costat al exministre, clar esta del PP on Soraya Sáenz de Santamaría, ha dit que "respeta la libertad de opinión”.

VAGUES

Montpellier
Aquets dies tota la premsa escrita i els Telenoticies de la TV posaven en lloc prioritari la lluita dels francesos vers els seu govern en el desig de voler apujar la jubilació un parell d’anys, en el cas francès dels 60 als 62. Refineries de petroli tancades, les gasolineres sense gasolina, els transports públics aturats i els carrers amb manifestacions milionàries. Tot això en una França que des de la sarkozitzacio imperant estava mig endormiscada. Han estat força setmanes que els francesos, amb aquest sentit de dignitat i de defensors dels dret s’han aixecat contra el seu govern, una batalla perduda segura per endavant, una victòria clara dels govern francès des de el començament, però els francesos han volgut perdre lluitant i amb la cara alta, dient-hi la seva. Ara setmanes mes tard es veu clar que si ve el govern de Sarkozy s’ha sortit amb la seva, el poble francès en certa forma ha guanyat, l’orgull ha tornat al país, el ser francès torna a ser important i els governs futurs ja saben que si be tenen més força, sense cap dubte que per aplicar coses impopulars tindran una forta oposició al carrer i sortiran escaldats.

L’actitud francesa contrasta amb la britànica, on no solament han pujat l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys, si no que a més el govern ha decidit acomiadar a 500.000 funcionaris. El poble angles (o britànic per ser més exactes) que ha fet? Dons res, tragar i tragar, ni una protesta, ni una esquifida vaga, ni una bronca al Parlament, res de res, abaixar el cap i dir amen. No entenc com els anglesos han pogut caure tant baix, el ser com un ramat d’ovelles de camí al escorxador i tan contentes, però cada poble te el que es mereix.

Els alemanys també varen veure augmentada l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys i les protestes foren minses, del nivell d’Espanya, una mica de queixa i res més, però al menys hi varem tenir una llumeta de dignitat, de plantar cara davant uns drets adquirits.

Personalment, ja fa força anys que sento que l’edat de jubilació s’ampliarà, es una simple operació matemàtica, fa anys la gent es jubilava amb 65 anys i es moria amb 72, avui dia la mitjana de jubilació es de 62 anys i la mitjana de vida es fins als 82. Son el pagament de pensions de 7 anys (quant es varen fer els càlculs), davant els 20 anys que l’Estat ens te que pagar la pensió avui dia. Si els contribuents que amb les seves cotitzacions no augmenten, esta clar que es te que fer quelcom. De totes formes abans de tot es te que anar contra el milió i mig de gent que cobra pensió d’invalidesa a Espanya (situació que no es dona ni desprès d’una guerra) i d’altra gent que viu a costa dels altres.

Entenc que es tindria que donar informació a la gent, explicar les coses, pero al mateix moment, que la gent protestes, que digues la seva, però ja fa un segle un tal Upton Sinclair va dir “Es difícil fer que un home entengui una cosa quan el seu salari depèn del fet que no l’entengui”. El peix que es mossega la cua, amb poca educació es difícil tenir un bon futur, futur que un no li dona importància precisament per la poca educació que un te, i mentrestant a tragar.

CAP DE SETMANA FRANCES

Hôtel Sabatier d'Espeyran i Musee Fabre

Tot just acabat de tornar de França, un cap de setmana llarg gracies a la Mercè i cap amunt, cap al lloc on abans de l’era Sarkozy el prestigi i l’orgull de ser francès estava mes que arrelat, estava fonamentat, ara amb un President fill d’un pare emigrant i sense papers i una mare d’origen jueu, imita a l’extrema dreta en els seus plantejaments de base. Dons be, fins hi tot amb tot això m’agrada França i els francesos i per d’amunt de tot la seva cultura i el seu estil de viure.

Dons amb això que el divendres a primera hora cotxe i cap al nord, un hora mes tard de la prevista, però el son es el son i tot es ajornable. En poc mes de quatre hores em planto a Montpellier, l’hotel on vaig sempre era ple de gom a gom i no hi havia places, així que n’agafo un altre tot just al costat, però amb una categoria de menys, també força centric, tot just tocant a a la Place de la Comedie però a meitat de preu.

El primer que faig es anar al Museu Fabre a veure l’exposició de Cabanel, el típic pintor francès de segon nivell del segle XIX, molt francès i molt burges, però força correcte. Aprofito per veure també l’hôtel Sabatier d’Espeyran, tot just al costat del museu i annexa a ell com a exposició d’arts decoratives, es el típic palau d’un burges enriquit i ennoblit amb el segon imperi de Napoleó III. Època daurada a França, que irradiava il•lustració arreu de tot el mon, un segle XIX francès, on una determinada forma de cultura i “art de vivre” s’expandí per tot el mon.

Per variar vaig dinar força be, amb ostres de Lecaute i per un preu molt moderat en un típic restaurant francès del segle XIX. Dono un tomb per la ciutat, com sempre una gran quantitat de rodamóns joves i amb els gossos per la Place de la Comedie i voltants. En aquesta ocasió i per posar una nota diguem-ne simpàtica (si es pot dir així), en els cartons que feien servir per demanar i varen posar frases amb cert enginy: l’un hi va posar “una ajuda per gastar en alcohol i drogues” i un altre “per gastar al casino”, no se si els hi va funcionar, si no almenys cridava mes l’atenció que abans.

Una important revista francesa tractava exclusivament aquesta setmana de Barcelona, els llocs de premsa era empaperada de Gaudi (el park Guell), imagino que en els darrers mesos l’afluència de turistes francesos es duplicarà a Barcelona. També em va chocar que en Yannick Noha, el retirat tenista francès es avui una estrella del rock, el cd mes venut a França, el vaig escoltar i realment es força bo.
Dissabte al matí cap a Perpinyà, l’antic hotel de France torna ha estar obert, ja no el porta la mateixa família (el Bohigas), esta per fora i la recepció com sempre. Imagino que la remodelació que hi volien fer per construir apartaments, ha estat si mes no ajornada per la crisi, i per no perdre-hi tants diners han reobert l’hotel, fins a millor temps. La crisis també afecta a Les dames de France a la Plaça Catalunya, les botigues que acompanyaven al FNAC en el bonic edifici han tancat ben be la meitat. També la Llibreria Catalana pateix problemes, la propietat del local ha decidit doblar el lloguer al amic Touron i el futur no es molt clar, a Facebook ja hi ha un Grup de suport.


Gent vestida com a l'edat mitjana
Un dissabte a Perpinyà es un lloc francès de províncies, l’Ajuntament ple de bodes, en la major part de gitanos catalans, vestit de casament de gitanos, amb els seu vestit, anomenem-los extravagant i no molt elegants que diguem, però que a ells els hi agrada. A la catedral de Sant Jaume, gent molt mudada, en aquest cas no era cap casament. A mes, per el centre si feia una festa on molta gent anava vestida com de l’edat mitjana.


Patetica gespa de plastic
Hi res, un bon cap de setmana francès. El que si em va xocar i per malament es que en el meravellós i fantàstic Boulevard Wilson, on els plataners son gegants i força ombrívols i la gespa molt ben cuidada, aquesta es de plàstic, com per llogar-hi cadires.

DIMECRES

Façana lateral Ateneu renovada

La normalitat ja esta arribant poc a poc, l’inici dels col·legis fa que es donin per acabades les vacances estivals, els carrers tornen ha estar plens de gom a gom, i en pocs dies la calor deixarà pas a la frescor de la tardor. La crisi es la única que segueix igual, al ser el país que mes tard va notar el començament de la crisi, farà i fa que siguem el pais que mes tard surti d’ella, Mig Europa veu que la millora econòmica s’entreveu, tret d’aquí, que de moment ni es veu ni se l’espera.

Noves propostes de nous tipus estan sorgint per Europa, la darrera sembla que la canceller d’Alemanya, l’Angela Merkel vol retrasar la vida útil de les centrals nuclears, anant en contra d’allò pactat entre tots els partits d’Alemanya ja fa uns anys. No es que pretenguin fer mes centrals nuclears, volen allargar la vida útil de les mateixes uns vint anys de mitja. Aquest allargament implica necessariament un augment gegantesc en els beneficis de les elèctriques propietaris d’elles, ja que de per si estan totes amortitzades i seran 20 anys d’ingressos sense quasi be cap despesa, el que vol dir milions i milions de benefici. Això la canceller fa que hi posi uns grans impostos, que es destinaran a pagar els majors costos de les energies renovables. Aquest allargament en la vida útil ha estat incorporat en el Deure dels pro nuclears espanyols, però amb la diferencia de que estan totalment i radicalment en contra de l’augment dels impostos en els anys de prorroga.

Personalment, em sembla molt perillós augmentar la vida útil de les Centrals Nuclears, una Central Nuclear es te que tancar mentre estigui en perfectes condicions, allargar la seva vida uns anys més pot ser catastròfic. Així com qualsevol altra central elèctrica o qualsevol maquina pot suportar averies i un mal funcionament sense cap efecte ni perill, una avaria en una Central Nuclear pot significar la mort de milers de persones, el tancament d’una Central Nuclear en perfecte estat o el tancament d’una Central Nuclear en un estat NO perfecte, pot representar un desastre.

Curiosos els organismes i les entitats pro nuclears espanyoles, un nivell barruer i poc professional inimaginable, els típics carques madrilenys posats a jugar amb l’energia nuclear, tots de Madrid, on no hi ha cap nuclear propera i l’única que hi havia la de Zurita, va ser tancada sense cap queixa per la seva part, es clar es l’única que els podia afectar a ells. Es quelcom semblant al magatzems de residus nuclears, segons ens diuen no te cap perill i si mols beneficis, si fos realment així, de ben segur estaria situat al Paseo de la Castellana i no força lluny d’ell. També es curiós que cap membre d’aquestos organismes tant pro nuclears estiuegi per la Costa Daurada, prop d’Ascó o Vandellòs, i que algun molt famós d’ells que hi va estiuejar fa anys hagués marxat.

La normalitat, com ja he dir torna a ser entre nosaltres, el campionat mundial de futbol guanyat per Espanya, sembla ser que l’hagués guanyat el Real Madrid, únicament el porter Casillas es considerat com artífexs de la victòria, ell i l’entrenador, el també madrileny Del Bosque. Els 8 barcelonistes i catalans que varen guanyar han estat borats sistemàticament, els golejador i peces mes importants en Puyol i l’Iniesta no surten en lloc, únicament el porter madridista i la presentadora que es parella seva, la resta no devia de fer res, en Casillas jugava sol contra el mon. Espanya es així. (aquestes critiques no es fan únicament des de Catalunya, em consta que d’Astúries i Andalusia s’està comentant el mateix als diaris.

Dons res, tal com vaig decidir un parell de post anteriors, estic tornant al Ateneu, ja he assistit a dues conferencies per la tarda i saludat a molt ateneistes de èpoques passades, val la pena.

FREAKS

La vieille charité - Marseille

Crec que mai en Tod Browning, director de la pel·lícula “Freaks” estrenada l’any 1.932 hagués pensat que la seva colla de personatges grotescos, terrorífics, desagradables tinguessin tanta continuïtat en el temps i el nom sigui famós al menys per aquí.

Fa uns anys i amb l’aparició de les cadenes de televisió privades començaren a aparèixer personatges diguem-ne marginals i grotescos que la seva fita era que la gent es rigués d’ells i no d’allò que feien, ja que de fet no feien res graciós, únicament es posaven i feien el ridícul més abjecte.

Passada aquesta primera època del frikisme més barroer i cutre, el mateix frikisme es va fer famós de per si, apareixerien les Belens Estebans i personatges semblants. Gent que era famosa per se friki (menys marginal que l’anterior fornada i de millor aspecte físic) i no per fer qualsevol activitat, tot l’inrevés de les anomenades celebritys dels USA i d’altres països europeus, gent famosa per la seva professió d’actor, cantant, ... Aquest frikisme més desenvolupat es retroalimenta dels nombrosos programes de TV que tracten única i exclusivament d’ells.

A aquesta nova fornada de freaks darrerament se li ha afegit una nova fornada, de gent que en teoria tendria que ser mes seriosa, però que en el fons no deixa de ser un evolució del frikisme inicial de Tod Browning aterrat en un estrat superior del que es movia fins aleshores. Personatges com l’ actualment defenestrat Jesús Neira, que aprofitant-se d’una bona obra es va dedicar a ser famos, dedicant-se a insultar als que no pensàvem com ell d’una forma que podem denominar totalment fatxa i antidemocràtica. Aquest Neira ha acabat de l’única forma que podia acabar, tirat a la brossa un cop ja no serveix als interessos de la dreta més radical, ja que va deixar de fer gracia al sortir per TV anant completament begut i conduint, a mes de muntar un espectacle per la seva detenció per la policia.

Altres personatges semblants al Neira son un tal Hermann Tertsch, presentador de Telemadrid i de ideologia ultra, que la mateixa dreta més radical l’encumbrar al dir que una pallissa nocturna que li varen donar va ser instigada per un presentador de TV d’esquerres. Al mateix que en Neira, va ser tirat a la brossa al assabentar-se que la pallissa li varen donar quant a altes hores de la nit va acossar a una senyora (acompanyant d’un empresari de la nit madrilenya i simpatitzant també del PP) i declarant els testimonis de la baralla que el presentador de Telemadrid “iva muy cargado”, no se sap si de begudes espirituoses o d’alguna substancia que es pren per el nas.

Altres frikis els podem trobar en un pseudoescriptor anomenat Alfonso Ussia, insultador grotesc i mal educat, que s’anomena ell mateix com un fatxa. També hi tenim un mindundi que no recordo el nom i que en una cadena de TV ultra va proferir insults de la mes baixa estofa contra la Consellera catalana de Sanitat Marina Geli, mes patètica va ser la pseudodisculpa que va proferir, demanant tant perdo a la insultada, com als anunciants de la cadena, em va recordar a l’Arias Navarro informant de la mort del “caudillo”.

Es el que hi ha, vividors, grotescos i depravats, el pitjor la gent que els escolta, la poca educació d’aquest país fa que sorgeixin aquest personatges i que amb el cada cop mes baix nivell cultural i moral de la gent es de suposar que la cosa anirà a més.

TORNADA

Palau Longchamp de Marsella

Un any mes que torno a emprendre la tornada a la normalitat, les vacances d’estiu ja han tocat a la fi i amb les poques ganes de sempre torno a la vida monòtona i avorrida de sempre. No es que en aquesta ocasió les vacances hagin estat com per tirar hi coets, però es que la “rentre” laboral es presenta amb unes expectatives habituals. Tinc sort que encara em resten dies de vacances que podré dedicar a viatjar i fer coses força mes interessants de les que faig normalment. De mai m’ha agradat fer viatges en el mes d’agost, es un mes que per viatjar es car, incòmode i de maltractaments.

Sigui com sigui ja torno ha estar per Barcelona, 15 dies per la platja m’han donat per llegir a les tardes a la sorra escolta’n el soroll de les ones, que vistes les formes i els llocs on he llegit en la meva vida, puc afirmar, que per a mi, es de totes totes, el millor lloc.

Torno a Barcelona, els diaris informes de les exposicions d’art del proper any, dels llibres que sortiran i de les obres de teatre previstes, en pocs dies es reinaugura el Teatre Lliure de Gracia, penso tornar hi tot d’una, em cau molt mes a prop de casa i te uns dimensions que fa que el troba molt mes atractiu. De moment ja he anat a La Central i he comprat La bicicleta estàtica de Sergi Pamies, Elogio del pesimismo de Lucien Jerphagnon, Les ciutats creatives de Richard Florida, Un barbar al jardí de Zbigniew Herbert llibres i My name is Charles Saatchi and I am an artoholic en versió anglesa al estar esgotada la espanyola, llibres que de segur em duraran uns quants dies.

També tinc previst anar mes al Ateneu, de ser un ateneista diari he passat a no anar hi quasi be mai, el programa es força interessant i a més han afegit ( des de fa un any) concerts de 30 minuts.

També tinc que dir que el regim alimentici que he fet els darrers mesos ja esta acabat, he perdut els 10 o 12 kilos que volia i ja puc tornar a disfrutar del menja.

Dons es així com penso tornar aquest nou any, si fa o no fa com cada any, aquest any més a més, tindrem noves eleccions a Catalunya, que quasi segur que faran canviar el govern de la Generalitat, el Barça continuarà com sempre (esperem), l’Obama continuarà sent fortament atacat per l’extrema dreta mundial, les televisions privades seran mes dolentes que l’any passat, la crisis econòmica seguirà igual (diran que no anem a pitjor, però la gent que esta al atur hi continuarà), la delinqüència pujarà encara més, en Sarkozy anirà a més (per desgracia), el Zapatero a menys (o no) i el Berlusca ni se sap. Jo ni mes ni menys que com sempre.

VACANCES D'AGOST

Esglesia de Marsella

Cada cop més I confio que en els propers anys puga fer el mateix, procuro agafar les vacances fora del mes d’agost. Si be tinc que fer sempre uns dies dins d’aquest mes els viatges els faig sempre en altres dades, fora de la temporada anomenada alta.

El cert es que Barcelona en ple mes d’agost es una meravella, el fet d’anar en Bus cap a la feina amb un carrer Balmes vuit de cotxes i de viatgers dins del Bus, arribar a la feina amb la meitat de temps que en altres dades, la tranquil·litat del curt passeig de la parada a l’oficina i la mateixa tranquil·litat a dins de l’oficina. Els telèfons que no sonen, el poquíssim correu que arriba i la distensió que hi ha entre els altres companys de feina que com jo resten a l’oficina. La llum a la ciutat; els turistes, els uns que molesten i d’altres que no; i el fet de deixar la corbata i el vestit i anar casual a la feina.

Els pocs veïns que resten a la finca fa que existeixi una tranquil·litat total, que sumada als escassísims cotxes que passen per el carrer el relax sigui total i el descans profitós. Les botigues tancades es poden suplir anant un cop a la setmana al Caprabo i caminant un xic més per anar a comprar el diari.

A més, enguany la vida cultural barcelonina d’estiu a millorat força i tot es de preveure que tingui continuïtat els proper anys degut al èxit de públic que esta tenint aquest any, el Busker's a la Barceloneta, el Grec (i el Romà al Almeria Teatre), els diversos festivals de musica de tot tipus, les dues exposicions d’en Barceló i d’altres que fan en els museus, tot amb mes tranquil·litat que en altres mesos.

Dema marxo fins el setembre, han estat un parell de setmanes del agost a Barcelona, però si per mi fos i passaria la resta del mes per aprofitar aquets dies mes endavant.

MARSELLA

Exposició de globus terraquis per tot Marsella, com les exposicions de les vaques o els elefants

Aterrar a Marsella, fos com fos ja hi era, el record d’un antiga amiga i els vols directes de Spanair des de feia un parell de mesos em va fer decidir anar-hi. Si França ja m’agrada, el migdia francès encara mes, es com la musica de Debussy, Clair de lune integrada al paisatge.

A l’aeroport si aterra en menys d’un hora des de Barcelona, el marsellès es petit i molt del sud, com el de Barcelona d’abans de les olimpíades. De l’aeroport a la ciutat un Bus ens hi porta per 8,5€, el paisatge em recorda al tarragoní, de l’autopista de Barcelona a Tarragona, pins i oca de color crema, en apropar-se a la ciutat la roca color crema es va tornant mes clara i acaba quasi be blanca. L’autobús acaba a l’estació de trens de Sant Charles i d’alli en metro cap al Vieux Port on hi tinc l’hotel.

L’hotel be de preu, els preus a Marsella son mes baixos que a Barcelona, no únicament a l’hotel, els pisos son difícils que sobrepassin els 250.000€ a la ciutat. Una cambra gran, alta amb una bran balconada i amb vistes al edifici de la Borsa, d’altres cambres amb vistes al port son 100€ mes cares, el personal de l’hotel, jove i agradable, del millor que he trobat mai.

Un cop instal•lat surto a fer un tomb, ciutat multiracial però integrada, poques mores amb mocador, totes van vestides de tipus occidental, la religió no esta per sobre de la laïcitat del país. El cas de França es tot el contrari al Britànic, a França es vol integrar al emigrant, a l’Anglaterra tot el contrari, es deixa que porti i els seus costums per molt contraries que siguin a les angleses, però s’evita que l’emigrant s’integri, es com una convivència separada, cadascú per el seu compte però evitant creuar certes fronteres, els hi venen a dir tu estàs amb nosaltres, pots viure com vulguis, però mai seran un dels nostres, a França tot el contrari, si estàs amb nosaltres tens que se un mes.

Dons la Marsella de les putes, els moros i els macarres, va canviant poc a poc, bruta i deixada, però interessant i molt encisadora. On disfrutar d’un pastis a la Samaritaine al capvespre s’ho val el seu preu en or (i això que es força barat). On dinar una boullabaisse sempre es una presa de preu per el preu que et fan pagar, un plant antic amb poca dificultat i amb peixos poc cars, però que et fan parar de 30 a 60€ depèn del local. Es un plat antiquat de fa un segle, que ja comença a se r hora que es renovi.

Parlant de plats antiquats, es recomanable el barri del antiquaris darrera la prefectura, a mes de brocanters o ja d’antiquaris d’un cert nivell s’hi pot adquirir llibres antics (tapes de cuiro) per 5€, també gravats antics (200 anys) per uns 50€.

La ciutat molt bruta, molt mes que a Barcelona, la gent descamisada per el carrer i amb poc civisme, molts pidolaires i lladregots de poca monta, putes velles i gordes, molta humanitat suor i brutícia, però te quelcom d’interessant, es com Barcelona de fa 30 anys, però francesa, encisadora.

La ciutat es prepara per ser capital europea de la cultura l’any 2013, una bona pensada, serveix perquè a qui li toqui, en aquest cas l’antiga Massilia, es posi les piles i reafirmi la seva personalitat, una ciutat que no pot ser res mes, que es com es com Sevilla i d’altres, que som com som i això es el seu fort.

He tornat aquest mati, a l’aeroport hi he anat amb el bus de l’Aeroport, avui no hi anava el bus que hi posa Aeroport sinó el del costat que anava a Cassis si mal no recordo. Ningú avisa, he deduït que molta gent amb maletes pujava en aquell bus (i no al que ho posava Aeroport), he deduït el canvi i el chofer l’ha confirmat, ha estat una situació típica d’Itàlia, origen d’una part molt important dels marsellesos. Un altra part important tenen origen català, hi ha el Anse des catalans (Cala dels catalans) i el barri dels catalans i molts cognoms denoten els seu origen català. També em xoca que molt cotxes porten la pegatina del burro al darrera, no se si per informar del seu origen genealògic o simplement perquè els hi agrada.

UN DIA DE JUNIO

Hyde park de Londres

Hay días que sin saber porque confluyen en nosotros una serie de hechos que nos llevan a una situación única, una serie de acontecimientos se concentran en un espacio de tiempo determinado y hace que pasen cosas.

Precisamente anteayer estando navegando por internet mi ordenador dejo de funcionar, llegue a la conclusión que no llegaba la corriente eléctrica, el punto de luz verde desapareció y los intentos de volver a ponerlo en marcha solo duraban unos cinco segundos, para llegar a ser de cero segundos después me media docena de intentos, el interruptor del ordenador era inútil, un ordenador sin corriente eléctrica y aparentemente con la batería gastada no me servía para nada. A la mañana siguiente, solo al despertar procure otro intento de poner en marcha a mi ordenador, nada, seguía sin ningún punto de luz verde encendido y con un interruptor inservible.

Con esa preocupación me fui hacia el trabajo, la navegación por internet desde hace años ocupa la mayoría del tiempo que hace años ocupaba la visión de la TV. Justo al subir al 17 en la Plaça Molina para ir al trabajo, encuentro que va mucho más lleno que de costumbre, la clientela se había triplicado respecto a la usual de un día normal a las 8 de la mañana, como siempre leo el ADN, pero ese día de pie, ya que fué imposible encontrar un asiento libre.

Ya en el trabajo, siguiendo la rutina diaria, nada más llegar enciendo el ordenador, pero el proceso que suele durar escasos cuatro o cinco minutos, que me permiten ir pausadamente a la maquina dispensadora de agua, coger una botella de Font Vella y volver al puesto de trabajo encontrándome el ordenador a punto para el trabajo, sucedió que no fue así, parecía como si no quisiera conectarse a los sistemas, seguía entrando en Windows. Cierro el mismo con el interruptor y reinicio la operación, unos 20 o 25 minutos más tarde conseguía entrar, no obstante con una velocidad muy inferior a la que es habitual.

Durante el espacio de tiempo de la puesta en marcha del ordenador aproveche como cada mañana para tomarme el primer café del día, voy a la máquina de café y me tomo uno, cuando me lo estaba tomando otro compañero de trabajo va a sacarse otro y resulta que la maquina falla, sale el café, el azúcar y la cucharilla, pero no el vaso. Después de tomarme el café, la maquina se estropeo.

A media mañana voy a otra planta a tomarme el café descafeinado de media mañana (a las 11 concretamente), pido mi descafeinado, sale sin problemas y aproximadamente un minuto después de empezar a beberlo, tanto la máquina de café, como la de agua de al lado se quedan sin corriente eléctrica. Estaba claro que algo me pasaba, lamente haber borrado hace tiempo un programa sobre los biorritmos, ya que todo presuponía que ese día debería de tener las tres oscilaciones en el punto más bajo y convergiendo todas tres. También podría suceder que el “fallo” (convergiendo también en este caso los dos significados de la palabra)del Tribunal Constitucional contra los catalanes, hubiese influido en una excesiva carga de electricidad estática (o de otra forma) en mi persona.

Paso el resto del día normalmente y al regresar a casa mi ordenador funcionaba perfectamente, se había arreglado solo. A la mañana siguiente, además de poderme sentar en el 17 a leer el ADN, pude encender sin problemas el ordenador del trabajo y tomarme los cafés sin ningún problema.

Todo volvía a ser normal.

ESTIU

Mews de Londres

Un altre diumenge i un altre cop al teatre, avui per variar a un altre tipus d’obra, Sexe i gelosia al Teatre Guasch, antic Teatre de L’Eixample, el típic vodevil amb entrades i sortides de personatges, portes que s’obren i es tanquen, la típica obra que es sol fer en els teatres madrilenys i que omplen les tardes del diumenge a Madrid, però que aquí a Barcelona no tenen molt d’èxit. De totes maneres es passa una bona estona, una comèdia ben feta i ben posada en escena. Des de l’entrada al teatre he sentit com un viatge sensorial de trenta anys enrere, al foyer amb musica que escoltava fa trenta anys, musica pop-rock de discoteca dels anys 70-80, el teatre mateix amb colors com d’abans, un teatre molt gran amb molta poca gent, 30 o 40 persones per unes 400 places.

Es curiós aquest teatre, un teatre familiar, especialitzar en teatre infantil, per a col•legis i que com a suplement fa també teatre que anomena per adults. Un teatre d’una família, la família Guasch, fundat per els pares i que hi treballen tres fills, tot amb una gran dignitat i professionalitat, però que se li nota un quelcom familiar, entès aquest com de mes proper, menys intel•lectual i de substitut de centre parroquial d’abans.

La resta del cap de setmana a la platja, el juny, el millor mes, poca gent i moltes ganes de prendre el sol, un aigua freda a finals de mes i glaçada a començaments, el retrobament amb antics paisatges i personatges, el despertar amb la llum que hi ha als llocs de platja, l’ambient d’estiueig i de repòs. Tot es un canvi, un canvi que cada any experimento i que em refà.

Una de les coses que més m’agrada fer es la lectura d’un llibre a la platja, allí l’abstracció que experimento de la resta es total, l’encapficament amb la lectura es total. Assegut al costat de l’aigua, el soroll de les tímides ones del Mediterrani, amb l’escalfor que dona la sorra i que es suporta amb l’esquàlid aire de vora mar fa que em puga estar llegint tota la tarda, aïllat de la resta i de tot (exceptuant que en el moment d’alçar la vista del llibre passi per davant una xicota estupenda). Aquest cap de setmana he disfrutat d’un llibre que es diu “Un cor intel•ligent” d’Alain Finkielkraut, un intel•lectual francès que repassa uns quants llibres de literatura mundial de culte. Realment a Espanya ni per aproximació existeixen personatges d’aquest nivell, llegir quelcom d’un intel•lectual francès i desprès fer-ho d’un d’espanyol (o català) fa envermellir. Per molt que el nivell a França sigui molt inferior al que existia fa 25 o 30 anys, es en un altre estrat molt superior al d’Espanya, si fa o no fa el mateix que amb els vins, fa un parell d’anys em deia una enòloga de La Rioja que els vins, els vinaters i les bodegues franceses ens porten 200 d’anys d’adelantament a les espanyoles i que posar-se al seu nivell no es fa en una cinquantena d’anys.

TXEKHOV AL CIRCOL MALDA

En un mon superficial i inòcul, veure quelcom seriós sempre es d’agrair, superar el simple entreteniment i gaudir d’una obra seriosa ens pot deixar satisfets una bona temporada. Això es el que he experimentat desprès de veure “Molts records per a Ivanov”, una obra de teatre feta a partir de l’obra d’Anton Txèkhov, posada en escena per el magnífic actor i home de teatre Lluis Tosar. L’obra representada en l’acollidor Circol Maldà tracta d’un intel•lectual en plena crisi, el pensar que la seva existència a la societat ha estat un fracàs per molts reconeixements que un tingui i la desídia de la societat mateixa al davant de la pèrdua del pensament i la banalització d’aquets. Total l’historia segueix un fil argumental que va seguint la malaltia de la seva dona fins arribar a la mort i el final suïcidi d’ell, tot interposant records passats que donen mes força a la crisi existencial del protagonista.

Una fantàstica posada en escena, amb producció de vídeo i una molt bona realització, que demostra que en els espais petits també es poden fer coses de gran qualitat.

Els actors de Mallorca han posat una pica a Catalunya, tot el repartiment es d’actors amb origen a l’illa, el català mes pur i musical de les illes, brilla encara mes si se l’hi afegeix la paraula precisa en cada moment . Es una delícia el Circol sota direcció d’en Lluis Tosar, esperem que tingui continuïtat i els suport necessaris per continuar. Esperava veure a en Blai Llopis, un actor menorquí amb el que vaig compartir un curs d’angles intensiu un estiu de fa 25 o 26 anys, recordo que en aquells dies estava al Teatre Lliure i volia anar ha estudiar art dramàtic a Nova York, si no recordo malament amb Lee Strasberg, no se si hi va anar. Malauradament avui no hi era al teatre, el seu paper el fa conjuntament amb Miquel Gelabert.

“Aleshores, jo penso això: el fixisme, el regim feixista, no es altre cosa que un grup de criminals al poder, però aquest grup no ha pogut fer res, no ha aconseguit incidir en la realitat del nostre país. Ara, en canvi, passa el contrari. El règim es un règim democràtic, etcètera, etcètera, però l’aculturització, l’homologació que el regim no va aconseguir obtenir en absolut, el poder d’avui, és a dir, el poder de la societat de consum, en canvi, l’aconsegueix perfectament tot descobrint les diverses realitats particulars, traient realitat a les diverses formes d’ésser home que el nostre país ha produït històricament de forma molt diferenciada.

I aquesta aculturització ens esta destruint, i no puc dir altra cosa: el veritable feixisme és precisament aquest poder de la societat de consum que ens destrueix. I això ha passat tant de pressa que de fer gairebé no ens hem adonat. Ha passat ens els últims cinc, sis, deu anys. Ha estat una mena de malson en el qual hem vist con s’ha anat destruint el país al voltant nostre fins a desaparèixer.

I ara, mentre ens despertem, prenem consciencia d’aquest malson i ens adonem de que ja no hi ha res a fer”

Pier Paolo Pasolini, 1974

El mateix que deia en Pasolini per Itàlia es por aplicar al nostre país.

LA SETMANA

Glasnost a la Haunch of Venison

Setmana de daltabaixos, que si la Borsa cau estrepitosament, que si un parell de dies desprès puja força alegrement; que si els aeroports son tancats per el núvol de cendra del volca de nom irrecordable, que si els obres sense avisar; sembla que la rauxa impera en el mon en el seu nivell mes desenfrenat.

Per la meva part he gaudit com cada any en aquest mes de la visita obligada a Londres, el núvol de cendra em va permetre el marxar i el tornar, no així a molt d’altra gent. Per altra banda també vaig comprar accions en Borsa, just abans de la caiguda d’avui. Total que em veig immers de ple en les tremolors que ens toca viure en l’actualitat.

A Londres vaig disfrutar a la Haunch of Venison amb l’exposició d’art soviètic, amb les ostres del Harrods el dia abans de la seva venda al la família reial de Qatar (esperem que el primer que facin sigui treure el memorial de la Lady Diana i de l’Al Faied, el súmmum del mal gust) ; els passejos per els seus carrers; i les cerveses dels seus pubs. També em va saber molt de greu el tancament de la llibreria de vell de Charing Cross, la Francis Edwars, que si ens descuidem hi posaran un Café Nero o un Pret a Manger. Res es el que era, en un mon tan canviant, el que era bo desapareix i en el seu lloc hi apareix lo mediocre i popular.

Llibreria tancada





Aquí el President del govern retalla el sou dels funcionaris i congela les pensions, al contrari del que diu la gent no crec que siguin mesures que s’hagin d’haver pres abans, per contra crec que al haver-les pres tard aquesta gent a pogut gaudir d’uns diners mes temps, tant els funcionaris com els jubilats. Molts anys pensant-nos que érem rics, mes rics que la resta d’Europa i el que fèiem era viure a costa seva, al deixar de pagar-nos els europeus em tornat a ser el que sempre em estat, un mes de entre els països PIGS, pobres i a la cua, al mateix que els funcionaris i els jubilats, em viscut uns anys bons a costa dels diners dels europeus, però el xollo s’acabat, tornem a ser al nostre lloc, a la cua.

Dema marxaré de cap de setmana cap a les terres que diuen de Ponent (cosa que únicament diuen a TV, ja que ni a Lleida ni a Barcelona es diu). Continuaré amb el meu regim alimentari i espero que el proper dilluns a la visita a la dietista hagi perdut algun kilo mes.

CIRCOL MALDA, AVUI SI

Façana restaurada de l'Ateneu

Tercer intent i a la fi puc gaudir de “Sa historia des senyor Sommer”. Per curar-me en salut ahir dissabte vaig fer la reserva per telèfon tal com em va indicar en Pep Tosar per mail desprès de queixar-me des de la Web del Circol Malda de les dues temptatives frustrades de poder anar a la funció. Un parell de dies desprès, vaig rebre un mail d’en Pep Tosar disculpant-se personalment i convidant-me a la propera funció –cosa que agraeixo força, però he preferit pagar-me l’entrada-.

El fet es que amb la reserva telefònica baixo cap al centre, passo per el davant de l’Ateneu, m’impressiona, ja han tret les bastides del carrer Canuda i la façana llueix mes que mai, la prestança del vell casalot del Baró de Savassona llueix com mai, la dignitat li ha tornat de nou. Ara sol falta acabar amb la façana de la Plaça Vila de Madrid, una façana feta fa uns 50 anys, per obra i gracia d’en Manuel Fraga que va voler posar la Delegació del Ministerio de Cultura –si en aquells temps existís- a sobre del casalot i fa fer pujar un parell o tres de plantes de mes, destruint la bellesa de l’edifici.

El fet es que vaig cap al Circol Malda, adquireixo l’entrada i en obrir les portes cap a dins, una sala meravellosa, un antic salo del Palau, amb les parets plenes de quadres d’avantpassats dels Barons de Malda i d’altres temes contemplen impassibles l’acollidor espai, lloc interessant, petit –unes 50 cadires- però amb molt bona sonoritat i molt proper als actors, situació que fa que un actor tingui mes empatia amb el públic i es pugui lluir mes –o menys-. L’obra i l’actuació fantàstica, una impressionant capacitat interpretativa d’un monòleg, en el que un mateix actor fa diferents caracteritzacions amb el fil conductor del senyor Sommer.

Surto satisfet, una altre diumenge tarda aprofitat, no com altres en els que estic en el sofà patit un fort avorriment.

SEGON INTENT FUSTRAT

Palau Malda

Continuant amb el meu darrer post, sembla ser que no serà possible poder veure “Sa historia des senyor Sommer”, com ja os vaig dir el passat dia 28 de març vaig veure frustrada la meva asistencia al Circol Malda per la no presentació de ningú al teatre a l’hora de la funció.

Avui, amb gran alegria veig als diaris que l’obra s’havia prorrogat hi he tornat. A tres quarts de sis les dues noies de la taquilla de la planta baixa em diuen que l’obra es suspesa, però que fan cinema. He tornat cap a casa, no cal dir re mes.