Va ser com casa meva, quant hi torno encara el trobo com quelcom meu. L’escala principal, amb el pati d’entrada per el Carrer Canuda, fosca , noble, senyorívola i d’un altra època, avui més actualitzada, com de museu d’art contemporani en un edifici històric, però sense deixar de tenir la seva dignitat. El pujar per les escales, encara amb més altaneria degut a la seva catifa vermella. La sala d’escacs, la sala d’en Quim Borralleras i l’entrada al bar.
Al bar, on l’Àngel em tractava a cos de rei, els menjars diaris, els entrepans, la companyia d’ell i d’altres socis, les cadires modernistes, les taules de marbre, l’escalfor de l’ambient. En acabar de menjar, ràpidament pujava a la biblioteca, a llegir força diaris, d’ací i d’allà, de França i d’Anglaterra, d’Itàlia, fulleijant-los ràpid, la taula, el sostre amb pintures del vigata, tot força decimononic, en mal estat, però digne, amb escalfor de l’humanitat i del lloc històric, vaig ser part d’allí, amb presencia quasibe diària durant uns anys. Ara, encara hi vaig de tant en tant, però ja no hi faig el dinar, la biblioteca fa goig, de moment si han gastat 3 milions d’Euros i en te per durar cent anys més, una bona reforma, no han trencat amb l’ambient, tota reforma tendra que ser com aquesta, cara però respectuosa amb l’obra, sense res actual fet com si fos antic, sense imitacions, incorporant l’actual a la base i a la essència antiga.
Un jardí al primer pis a peu de bar, amb palmeres, estanys, peixos i tortugues, romàntic, acollidor i tranquil.
Tot ell, amb una mitjan d’edat força alta, amb un ambient entre cofoi i revolucionari, entre culte i menys culte, entre provincià i cosmopolita, entre català i europeu, però molt poc espanyol.
Tot, presidit per el millor president que pugues tenir, l’Oriol Bohigas: noucentista i molt modern; independentista i internacionalista; culte i molt més culte; lliberal i més lliberal; català i barceloní, però poc espanyol.
Això es l’Ateneu, que va ser la meva segona casa per no dir la primera i de fet encara que ara no hi vaig molt, encara ho es.
2 comentaris:
No saps com m'en alegro de que siguis ateneïsta (porta diéresi?). Alguna cosa hem escrit sobre l'Ateneu del carrer Canuda i segurament encara guarda entre les seves parets (espero!) alguna confidència antiga, una amistat malhauradament perduda y moltes sobretaules ocioses i fantàstiques.
Si, es realment un bon lloc, per pasar-hi tot el día, tens bona companyia, llibres, premsa i un bon espai. Tertulies interesant i un dels pocs llocs intergeneracionals de Barcelona.
Publica un comentari a l'entrada