NAVIDAD

Carcassonne - El canal

Un año más, habiendo traspasado las fechas de reuniones familiares sin acontecimientos destacables y en espera de traspasar el año para dar por medio concluidas las fiestas, ya que la festividad de reyes, llamada también epifanía del señor (denominación con significado desconocido pero no por ello palabra desconocida) donde los Reyes llamados magos entregaron a Jesús el oro, el incienso y la mirra (en este caso también elemento desconocido pero también palabra conocida), es cada vez menos celebrada.

Un año más de cumplir con los preceptos de reunión familiar, en los que desde hace varios años la voluntad personal deja paso a los impuestos valores más o menos soportables de reconocimiento familiar, pero sin ningún tipo de exaltación o de acritud hacia los mismos. El aumento de edad de los pequeños de mi familia hace que ni siquiera “el caga tió” que representaba mis recuerdos navideños tenga ya lugar, el mismo ha desaparecido por un frío intercambio de regalos sin ninguna trascendencia ni futura ni pasada.

Para alguien acostumbrado a vivir solo, estas fechas se convierten en un accidente orográfico que hay que superar. La presión del entorno hace que los que consideramos que la vida es exclusivamente un desarrollo individual y la misma se realiza en un entorno socializado, pero únicamente como lugar de encuentro entre los individuos, no como lugar uniones entre ellos, nos sitúa escandalosamente al margen de la fiebre común de estas fechas. En mi caso lo soporto bien, pero deseo que todo vuelva una vez más a la normalidad, como siempre el paso de estos días es más sencillo y afable que el inicialmente esperado, pero con deseos de que el afán de alegría o tristeza venga dado por las circunstancias personales de cada momento y no por imposición histórica.

Nada resaltable hasta la fecha, nevada moderada, inicio de la lectura de”Londres”, de Henry James, autor de Nueva York que a finales del siglo XIX se traslado a Londres y nos dejo unos fantásticos escritos sobre la entonces capital del mundo. La lectura del mismo y las descripciones de la vida en la ciudad evidencia el espíritu y la vida no difiera excesivamente del Londres actual.

También en estos día ha muerto Huntington, intelectual norteamericano cuyas ideas han sido apropiadas por los neocon norteamericanos y del resto del mundo muy a pesar del autor, que como siempre dijo se consideraba muy alejado de esta ideología hoy día tan en decadencia.

Los días han pasado rápido y tras la comida del domingo volví a Barcelona después de tres días sumamente familiares. Acabar de pasar las fiestas y otro año más para añadir a la lista de navidades.

DISSABTE A GIRONA

Grand Central -NYC

Preparat per passar com sigui aquestes festes de Nadal. Sentiments totalment contradictoris apareixen i desapareixen en el meu pensament, en mi s’intercalen tot el que els partidaris i els detractors d’aquestes festes exposen apassionadament. Per una part l’essència consumista i familiar de les festes m’aixopluga totalment i per altra banda les ganes de que aquets dies passin depressa es el que més desitjo. Les despeses supèrflues i antisolidaries, l’obligació de ser feliç per Nadal, els dinars excessius per un que acaba de fer un regim amb resultat positiu i un reguitzell de moltes més coses fa que estiga a desgrat tots aquets dies, però la companyia de la meva família més volguda em fa sentir be.

El cert es que aquestes festes estan basades en la mentida, el cristianisme adopta el solstici d’hivern que es celebrava des de temps immemorial per imposar el naixement de Jesús, naixement que de cap manera qüestiono i que de les ensenyances en vida de Jesucrist m’agradaria ser seguidor fervent, però que son un repte molt difícil i tant sols que intentem imitar quelcom serem sense cap dubte persones bones. Dit això, també tinc que dir que el total allunyament de l’església catòlica actual de les ensenyances de Jesucrist, fa que cada cop estiga més allunyat del que imposa la jerarquia catòlica actual. Que diferent l’església d’avui de l’església del primers cristians, no es pot ni reconèixer a Crist en l’actual jerarquia, aquesta fa tot el contrari que ens va ensenyar Jesús, de fet considero que si Jesús visques avui i fos catòlic apostataria d’una església totalment anticristiana.

Per altra banda aquest matí he estat a Girona, potser l’única ciutat de la península realment europea. El motiu anar a la Fontana d’Or per visitar l’exposició “Orígens de l’avantguarda russa”, una exposició correcta però res del altre mon. Com sempre que vaig a Girona hi vaig amb tren, passats els sotracs de fa uns mesos tinc que dir que actualment el viatge es ràpid i eficient, amb bons trens i força nets, un viatge de poc mes d’una hora però que permet llegir tranquil•lament o gaudir del paisatge. Dono un tomb per la ciutat i en plena Rambla de la Llibertat signo contra les corrides de toros, que sembla ser es vol presentar una iniciativa popular al Parlament per eliminar-les, almenys l’espectacle de la mort i la tortura del pobre animal. Dino com sempre molt be a Casa Marieta a la Plaça de l’Independencia i torno a Barcelona amb tren.

I res, passant el cap de setmana amb tranquil•litat i bons aliments, sense fer res d’especial. Dema sembla ser que al Magazine de La Vanguardia surt un article força interessant que demostra que en Hitler va instigar el Alzamiento nacional de Franco. Els documents han estat trobats en diverses parts d’Europa i demostra la submissió total de Franco i dels caps del exercit espanyol a Adolf Hitler.

VIATGE PURISSIMA

Com cada any aprofito el pont de la Puríssima, o si voleu el de la Constitució, per fer el meu sempre esperat viatge a la Catalunya Nord i al Sud de França. Si ja fa molts anys apareixia per Perpinyà únicament per aquestes dades, amb els anys l’estima que tinc per aquestes terres i bon tracte que sempre m’ha dispensat la seva gent, fa que visiti la zona un parell o més cops a l’any. Després de molts anys d’anar al Hotel de France, aquest any he tingut que canviar, l’Hotel ha tancat les seves portes, desprès de uns 150 anys de ser l’Hotel dels catalans del altre cantó com diuen a Perpinyà, aquest ha plegat, les cambres on varen dormir St. Exupéry, Camús, Edith Piaf, Orson Welles, Gala i Dalí, Francesc Macià, Josep Tarradellas i tants d’altres, ja no hostejaran a ningú més, la família Bohigas després de quatre generacions de fer una feina encomiable ha decidit tancar. El edifici es reconvertirà en apartaments de luxe tal com es va fer fa uns anys amb l´Hotel de la Poste, just darrera.


Un foli escrit a ma amb l’inscripció “Fermeture” es l’única informació que hi ha, per dins mirant a través dels vidres tot com sempre, els mateixos expositors amb als fullets turístics de la zona, els mateixos mobles, tot com sempre, tot igual però sense la Maryse i el seu espòs darrera el mostrador. De fet sembla que haguessin sortit per un moment, però no, la fermatura es per sempre, l’hotel familiar, tronat i antiquat no ha pogut aguantar la competència de les cadenes d’Hotels com la Kyriad o la Mercure (Accord) tant propers a ell, sense el seu caliu familiar i amistós, però amb mes comoditats i amb més contemporaneïtat. La propera arribada del TGV des de Barcelona, segons em varen dir apropava totes dues ciutats, però feia que ja no fos tant necessari fer nit a Perpinyà, ja que en tres quarts d’hora un podria tornar a Barcelona i fer-hi nit.

Em sap greu, eren molts anys de estar-hi com a casa, de tenir un tracte fabulós, però tot segueix, els negocis familiars i tradicionals que tan m’agraden van tocant a la seva fi, prefereixo comprar a la botiga de queviures de sota casa que anar a un Carrefour, comprar la roba a un botiguer que fer-ho en uns grans magatzems, però esta clar que el sistema de comerç tradicional va de baixa, que potser es resisteix a morir, però que el seu destí es clar. Aquí a Catalunya tenint unes lleis molt restrictives amb les grans superfícies i amb la llibertat d’horaris aguanten més, a Madrid amb la seva llibertat d’horaris i d’obertura de grans superfícies la botiga de barri es quasi be historia. Es curiós el cas de França, seu de Carrefour i d’altres grans cadenes comercials, no existeix llibertat d’horaris ni d’obertura de grans superfícies i únicament les botigues poden obrir dos diumenges l’any, cosa que fa que les botigues familiars aguantin molt més be que aquí.


Però be, el viatge agradable com sempre, a més de Perpinyà vaig estar a Carcassona on cada cop que hi vaig procuro estar més a la ciutat nova, a baix, que a la Cité, la ciutat anomenada medieval, però que no es més que una reconstrucció feta per Violete Le Duc al segle XIX damunt unes runes i recreant-li unes edificacions en aparença de l’Edat Mitjana, però sol en aparença per fer-hi un lloc turístic i res mes.


Al tornar com sempre paro a dinar a Ceret i visito al meu amic el Brocanter i si s’escau li compro quelcom, però en aquesta ocasió no hi tenia res del meu gust, però la llarga conversa amb ell sempre val la pena. Dino molt be com sempre al Restaurant Al Català i surto del poble d’en Pascal Comelade cap a Barcelona.

Retornant al que deia abans de la fi de les nissagues familiars al comerç, vaig a l’Ateneu i m’informen que al Febrer la família Teixidor deixa el bar de l’Ateneu, en jubilar-se l’Angel, el seu fill en Jordi, tenia inicialment previst continuar la feina, però segons em diu les condicions eren molt diferents a les deu seu pare i decideix no continuar, son uns quaranta anys de ser portat per els Teixidor, essent grans professionals, a mes d’amics de tots els socis, un altre lloc que si estava com a casa, un altre lloc que canvia.

FRANCIA-SARKOZY

Libreria Strand-NYC

En otras ocasiones he escrito sobre el Presidente Sarkozy y la Francia sarkotyzada, de los temores y el desasosiego que me causo su abultada victoria. En mi caso, que fuí un entusiasta seguidor del liberal Bayrou de MoDem, pero que como mal menor hubiese preferido a Ségolène Royal frente al omnipresente y prepotente Sarkozy, al ganar este en mi idealizada visión de Francia, esta se desmorono totalmente.
Pero también como escribi hace menos de tres meses mi rechazo radical hacia el personaje estaba bajando en intensidad, el mismo se diluia con cierta aprobación de sus actos coincidiendo con la aparición de la estupenda Carla Bruni. Recuerdo que en honor a Woody Allen, llegue a denominarlo Zelig-Sarkozy, en consonancia con la película del genial director en la que el protagonista iba adquiriendo la personalidad de los personajes cercanos a él, en el que llegaba incluso a adquirir una grotesca y similar apariencia física de esos personajes.
De las iniciales y detestables acciones del nuevo Presidente, como su visita a Libia para liberar a una enfermeras Búlgaras a cambio de una Central Nuclear; a la liberación de los miembros de una ONG que secuestraba niños del Chad para entregarlos a familias acomodadas francesas; a la aparente sumisión de Francia a Bush; y a todos los actos que parecia que Francia pasaba a ser un pais de segundo nivel, en lugar de la Francia de siempre liberal, progresista y culta.
Pero en eso llegó Carla Bruni y en poco tiempo la influencia de esta seguidora y votante declarada de Ségolène Royal produjo un milagro, Francia volvía a ser la de siempre, la abanderada de las libertades, relanza de nuevo la idea de Europa, y como no, se postula como único lider de la misma, un lider en teoria de derechas pero que sigue ideas de la izquierda más liberal. Abanderado de la reforma del sitema capitalista (el sistema francés), apoyo decidido y sin fisuras al Dalai-lama frente a las protestas chinas y la proposición a la ONU para la despenalización mundial de la homosexualidad (circunstancia rechazada por el Vaticano que con su oposición a la misma aprueba la pena de muerte a los homosexuales en muchos paises, hecho del que no me cabe ninguna duda de que de existir Jesucristo en la actualidad seguro que apostataria del catolicismo) y otras muchas más acciones encaminadas hacia el progresismo más liberal.
En un futuro muy próximo es de esperar que un tandem Obama-Sarkozy y apoyado por el cada vez menos fiable (en relación a los catalanes) Zapatero, cambién la tétrica dirección que estaba llevando el mundo de la mano de los neocon.
Soy optimista y tengo esperanzas, pero en época de crisis y no solo de económica, un poco de humanismo social no nos viene mal.
El próximo martes efectuo una de mis visitas periódicas por la Catalunya Nord y el sur de Francia, pasado el susto del inicio sarkozyniano mi patria de corazon vuelve a ser la de siempre y de buen seguro que bien vale una nueva visita.

LA CUPULA D'EN BARCELO

Aquets darrers dies em pogut llegir i escoltar la controversia referent a l’obra feta per en Miquel Barceló al sostre de la gran sala circular (no una cúpula) anomenada dels Drets humans i de l’aliança de civilitzacions al palau ginebrí de l’ONU.
Darrera l’escut del cost del obra, en part inicialment pressupostat per ajuda al desenvolupament del tercer mon, des de els sectors mes conservadors i rancis del Estat espanyol s’inicia un atac furibund contra l’obra del genial artista. Que ningú en confongui, el cost del obra no te res a veure , l’atac es degut al concepte del artista i a la modernitat i contemporaneïtat que comporta i que no es correspon en absolut a la idea de l’Espanya que ells defensen, la mes rància i casposa, els mateixos atacs que constantment rep un altre genial artista, en aquest cas de la cuina i que es diu Ferran Adrià, i que el seu concepte culinari atenta –segons ells- contra l’essència mateixa de l’Espanya profunda.
Hi ha gent, que per manca de sensibilitat i per falta de comprensió del concepte de l’art, ataca descaradament una obra magnifica, sol per el fet que supera el seu coneixement, son els mateixos que fa uns anys atacaven a en Picasso i en Miró, clamant que qualsevol infant podia fer-ho (però que cap el feia). Son també els successors dels que en el seu temps atacaren violentament a en Miquel Àngel per la seva magnifica obra amb nus a la Capella Sixtina, els que depreciaren a El Greco per la llargada de les seves figures, seguidors de tants d’altres que per la seva limitada sensibilitat i visió artística, així com per el seu mal gust no arriben a entendre i per tant si no es del seu gust no pot agradar a ningú.
Antoni Puigverd, l’articulista de La Vanguardia, el darrer 21 de novembre posa el fil a l’agulla, lamenta que la dreta espanyola perdi l’oportunitat de ser quelcom mes moderna i liberal i que per obtenir “calderilla política” ataqui vehement la magna obra descrivint-la com “el gotele millonario”, la caspa i el mal gust no pot apartar-se d’ells per vergonya dels votants cults d’aquest partit de la dreta. Les descripcions mes ignorants i burlesques s’apoderen de tot l’entorn dreta ranci i caspós. El discurs d’en Miquel Barceló fet en català el dia de l’ inauguració va exaltar mes els ànims d’aquesta brunete mediàtica mesetaria, que amb el seu rebutj al bon gust i a tot al que fa olor a català exaspera els seu mes baixos instints
Personalment em quedo amb la descripció del crític d’art J.F. Yvars. “magnificent, meaningful and magnetic”, es a dir impressionant.
Per altra banda, aquest matí he visitat al Caixaforum l’exposició “El pa del Àngels, Col•leccions dels Uffizi”, arribat a Barcelona per les obres que es fan als Uffizi de Florència que impedeixen que es pugui veure la col•lecció al seu museu, cosa que fa que aquesta es pugui veure fora. Sincerament he sortit decebut, ja que la majoria son obres menors del museu florentí, si be es aconsellable fer-hi un tomb.

NYC - OBAMA

Colas para votar en el Village


Rockefeller Center


Maniquis Obama


Seguidores Obama


Condones Obama


New Museum - Bowery

Hace poco más de una semana cumplí los 50 años, casi nada, lo cierto es que tal como se decía hace tiempo “los años pasan que es una barbaridad”. Con los años se van comprendiendo cosas que en su momento nos parecían una autentica exageración de alguien mayor que nosotros y nos vamos dando cuenta que nos encontramos en la misma situación que ellos en su día y que la forma de pensar y el modo de actuar es parecido.
Realmente la edad es un determinante, es un relativizador de nuestras circunstancias y deseos, es una historia ya vivida y circunstancialmente y parcialmente recordada, pero que está con nosotros y lo más inteligente que podemos hacer es aprovecharnos de ella y procurar disfrutarla.
Es por ello, que para celebrar mi 50 aniversario compre un billete de avión y me fui a Nueva York. Los apartamentos de la calle 54 Este a los que suelo ir siempre estaban al completo, por lo que tuve que rascarme el bolsillo e ir a un hotel de la misma calle 54, pero en el lado opuesto, el Oeste, un hotel malo y caro, pero que de entre lo que en estos días estaba libre era lo que encontré mejor.
En Nueva York se respiraba Obama, la ciudad a diferencia del resto de USA es extremadamente liberal, el conservadurismo del resto del país choca con el progresismo neoyorquino y con el de la Costa Este y partes de la Costa Oeste. Encontrar algún republicano en NYC es difícil, no porque no existan, que de haberlo hay los, sino porque hasta las personas más conservadoras y republicanas de la ciudad pueden considerarse liberales dentro de los estándares del Partido Republicano, nada más lejos de los postulados de la candidata Pallin.
Me sorprendió ver por TV (en la cadena FOX), el mismo martes de las elecciones anuncios antiobama en el que se le relacionaba con terroristas y se le definía como a un peligroso comunista. Dichos ataques tan desesperados indicaban que la victoria de Obama era más que posible.
Por la noche, una hora después de cerrar los colegios electorales en la Costa Este (en NYC cerraron a las 9 pm) fui hacia el Rockefeller Center donde una multitud totalmente proobama esperaba el resultado. Dos plataformas de limpiacristales con los colores azul (demócratas) y rojo (republicano) – al revés que los colores distintivos políticos europeos- iban subiendo por el edificio principal del complejo (la una o la otra) cada vez que se asignaban votos de los estados. Al proclamarse los votos de Ohio para Obama el clamor fue unánime, menos de una hora después al vencer también Obama en Florida la victoria estaba ya asegurada y la ciudad explotaba de alegría, pitadas de taxis, abrazos, lo más parecido a una victoria del Barça en la champions, solo una diferencia, no se veía ni una botella de alcohol.
Con la victoria liberal me fui a finalizar la fiesta a Times Square, lo mismo que muchos neoyorquinos, una celebración por anticipado de fin de año me dijeron. Se vendían todo tipo de chapas de Obama, de condones Obama, de camisetas Obama y de todo lo que el merchandising puede ofrecer.
Al día siguiente las chapas de Obama en las solapas imperaban en la calle, principalmente en mujeres de 20 a 30 años, la franja de edad y el sexo más proobama.
El resto de mis días neoyorquinos los dedique a la visita de la ciudad, destacando el New Museum del Bowery, en el que si bien aún no existe una colección permanente el edificio de la japonesa Sanaa es una maravilla y su principal reclamo.
También visite la exposición estrella de NYC en la actualidad “Joan Miró: Painting and Anti-Painting 1927-1937” en el MOMA “in supported by Institut Ramon Llull and the Ministry of Culture and the Media of the Governement of Catalonia”, con larguísimas colas de espera para su visita.
Esta mañana he llegado a Barcelona con renovadas fuerzas y con ganas de pasar los próximos 50 años por lo menos tan bien como los 50 anteriores, a pesar de que por primera vez en mi vida el leader más importante del mundo sea más joven que yo.

HIVERN

Un altre hivern comença a treure el cap, uns dies tristos, grisos i humits desprès d’un principi d’octubre excessivament calorós ens desperten del tedi d’un estiu que es resistia a marxar.

Una castanyada, avui en dia potser més Halloween que mai, fresca però sense arribar al fred que solia fer per aquestes contrades fa uns anys, quant el canvi climàtic encara no es coneixia, encara que avui dia aquest sigui negat i renegat per imbecils fanàtics. El record de fer la cua davant la castanyera tapats fins dalt, amb un fred vigorós i amb l’alè de les respiracions tornant-se vapor, situació que per el que sembla ja mai mes tornarem a veure.

Tot això anant-se repetint un any i un altre. La visita als cementiris on hi tinc els meus, que aquest any, molt al meu pesar, no podré fer. Els panellets cada cop mes cars i mes dolents i unes castanyes d’una qualitat any rere any mes dolenta.

També les novetats literàries de la temporada, la previsió de comprar el darrer llibre d’en Baltasar Porcel i d’altres d’assaig i de temes històrics. Com cada any.

L’imprevist d’unes noves eleccions a USA on el liberalisme pot guanyar desprès de molts anys al conservadorisme religiós i mes retrògrad, el Barça del meu cor que desprès de ser el primer any que no diem “aquest any si” va millor que mai. La continuació dels atacs mesetaris als catalans i a tot el que te que veure amb nosaltres.

El viatge que tinc previst per el proper dilluns, que si tot va be, m’ajudarà a que aquest hivern, sigui, si mes no, tant o mes bo que els altres.

A punt de fer cinquanta anys, em preparo per passar els propers cinquanta anant per el mon amb el mateix respecte i bonhomia que fins ara.

ALPHONSE MUCHA

Com un diumenge qualsevol intento esquivar el tedi matinal i aprofitar una de les avantatges que ens dona Barcelona i les ciutats de tipus mitja-gran. Aprofito per visitar l’exposició d’Alphonse Mucha (llegiu Muja amb la jota catalana).
Agafo el 27 a la Plaça Molina que fa la seva darrera parada a la Plaça Espanya i d’allí cap al CaixaForum, una fira d’hostaleria te ocupat tota l’Avinguda Reina María Cristina, així que tinc que anar per Carrer Mèxic , a mig carrer i en mig de les obres del carrer que el mante tallat al transit un gran enrenou, Bombers, Mossos i cotxes de la TV, la TV3, la BTV i d’altres, una façana d’un edifici mig socarrimada, ennegrida per el foc en una vivenda i per el fum que ha malmès les vivendes situades damunt la vivenda sinistrada, en arribar a casa m’entero que una senyora de 53 anys a mort en l’incendi.
Entro al CaixaForum que ja son les dotze i vaig directament cap a l’exposició, una important cua fa que em tinga que esperar uns deu o quinze minuts, però al fer una bona temperatura no la trobo cansada ni molesta. Entro a l’exposició i la sala es força plena, però que permet veure-la be, sense angoixes, em de reconèixer que La Caixa es una entitat força organitzada.
L’exposició esta be, en Mucha es un il•lustrador dels que aquí diríem modernistes, denominació que per un rus que viu a París amb llargues temporades a USA, resultaria desconeguda, ja que denominar-lo creador de l’Art Nouveau seria molt mes correcta. De totes formes no crec que l’exposició tinguí l’importancia que se li ha donat en premsa, es un exposició correcta, però res més, una de tantes. Aquesta setmana entrant si que fan una bona exposició amb importants pintures de la Galeria del Uffizi de Florència, la millor de l’any sense dubtes.
Per altre canto estic content ja que com a soci de l'Ateneu a la fi el nostre Ajuntament ens escoltar i cambiar el nom del Carrer del Duc de la Victoria, titul donat al Gral. Espartero despres de bombardeijar Barcelona i matar a molta gent,per el del filosof, poeta, bon vivant i estimat ateneista Francesc Pujols.

FRANCIA-SARKOZY

Dentro de poco se cumplirá año y medio de la victoria de Nicolás Sarkozy en las elecciones a la presidencia de la quinta república francesa, una quinta república que estreno Charles de Gaulle y que en tres meses cumplirá su cincuenta aniversario.
La victoria de Nicolás Sarkozy frente a Ségolène Royal nos causo un fuerte desasosiego a los entusiastas de” l’art de vivre” y del pensamiento francés. Un intruso se había colado en nuestro paraíso sentimental. Podíamos soportar a Jacques Chirac por muchos problemas con la justicia que tuviese porque al final siempre cumplía, también a Françóis Mitterand por muy oscuro que fuese su pasado, a Valéry Giscard d’Estaing por muy acaparador de diamantes bokasianos que fuese, pero un Ministro del Interior brabucón, inculto y exhibicionista era demasiado.
El Palacio del Eliseo que en su día brillo intelectualmente con Georges Pompidou, sería ocupado por un mediocre seguidor del papanatismo Made in USA, la patria de Voltaire saltaba por los aires. Francia dejaría de ser la República de las artes y las letras para pasar a ser un apéndice vulgar de los neocon.
Los inicios del mandato nos mostraron un Presidente hiperactivo con el don de la ubicuidad, la visita de su ex mujer a Libia para liberar a unas enfermeras Búlgaras acusadas de la muerte de niños libios que fueron liberadas a cambio de la instalación de una Central Nuclear (del encubridor de terroristas Coronel Gadafi); la liberación de presuntos secuestradores de niños en el Chad (incluidos la tripulación española que iban a ser liberados de inmediato); las paces con USA mostrándose sumiso ante Bush; la mediación ante Rusia después de la invasión por estos de Georgia, donde los rusos quedaron más que satisfechos y otras tantas actuaciones de cara a la galería, que si bien tienen una impronta periodística y mediática fuerte, el resultado de la misma es totalmente nulo.
Por otra parte, de las reformas que con gran ímpetu quería instaurar en Francia de inmediato, absolutamente todas están guardadas en el cajón de los olvidos, el sistema liberal político francés con un importante papel del estado en todos los ámbitos sigue su curso, su sustitución por otro más pro americano tendrá que esperar. Las declaraciones de Sarkozy de la pasada semana elevando a los altares el sistema francés de un estado y unas regulaciones importantes indican que el Presidente ha sido influido por el espíritu de sus antecesores en el Eliseo.
En todo gran dirigente existen influencias foráneas, y en Sarkozy parece que su actual esposa Carla Bruni le ha influido positivamente. Lo que no pudo conseguir su anterior mujer Cecilia (anti Bush), Carla Bruni ha efectuado a la perfección, devolver al Presidente de Francia a la Francia de siempre. El contrabandista de ideas ha fracasado porque su mercancía era de inferior calidad a la usual en el mercado francés.
No solo las ideas neocon llegaran a Francia, sino que el sistema francés y europeo puede aterrizar en USA. El rotundo fracaso del Sistema USA indica que en ese país “todo tiene que cambiar, para que todo siga igual” y dicho cambio vendrá de una fuerte regulación estatal como garantía de salvaguardar el sistema capitalista y liberal. En el camino USA perderá su hegemonía como así también acaba de indicarlo el Ministro Alemán de Finanzas y otras potencias competirán directamente con los americanos de igual a igual.
El Sarkozy-Zelig, que imitando el personaje de Woody Allen en el que un hombre adquiría el aspecto y la personalidad de la persona con la cual hablaba, y que entusiasmaba a sus contertulios sigue su marcha. No es que Sarkozy-Zelig sea distinto, es que el entorno es distinto y él es un maestro en adaptarse al medio.
En el fondo me alegro, el sistema europeo es bueno, solo espero que este sistema se consolide en toda Europa y con el desaparezcan los estados europeos, siendo la estimada Europa una única voz de pueblos libres.

PIGS

Con la rentrée septembrina y poco antes de que la crisis económica se hiciese notar con mayor teatralidad, una noticia aparecida en el Financial Times sacudió en su orgullo y donde más les duele a los próceres mesetarios y antiguos parroquianos del palco del Estadio Santiago Bernabéu.
Resulta ser que el prestigioso periódico londinense, en su prestigiosa columna Lex, titulaba un articulo como Pigs in muck, donde la palabra pigs se refiere tanto a ser unos cerdos como al acrónimo de Portugal, Italia, Grecia y Spain (algunas veces se denomina Piigs para incluir en el mismo a Irlanda).
El acrónimo Pigs ya hacía tiempo que se usa para referirse a estos países meridionales, pero hasta ahora la prensa mesetaria no ha respondido a la ofensiva palabra con dureza. Hasta hace poco, y gracias al dinero que la Unión Europea nos remitía reinaba entre los anteriormente citados parroquianos del Bernabéu la prepotencia y los aires de grandeza del nuevo rico, que no reconoce la generosidad de quien le paga y se cree que esta a su mismo nivel. Pero la realidad es cruda y el tiempo pone a todo el mundo en su lugar, y si la crisis es aguda como la actual, el lugar no puede ser más que un muck (excrementos de corral). Los países Pigs (Portugal, Italia, Grecia y Spain) no somos de Primera División donde muchos nuevo ricos del Bernabéu creían estar, estamos más o menos donde siempre hemos estado, en una segunda línea de Europa. La actitud chulesca y prepotente de los antiguos parroquianos del palco del Bernabéu se esta deshinchando junto a las quiebras de sus empresas, vuelven a ser unos don nadie que jugaron a ser empresarios solo por tener línea directa con el gobierno del PP. Los fondos comunitarios hacia España ya no pasan por sus manos sencillamente porque ya no existen y sin ellos y un poder político que los apoye, su capacidad para ejercer de empresarios es nula.
La última pantochada del grupito nos la expreso ayer el presidente de la llamada patronal, solicitando abrir un paréntesis en la economía de mercado, para así poder salvar sus empresas de la segura crisis de quien no esta ni se ve capacitado para sortearla por si mismo. Los llamados neoliberales y neoconservadores (realmente ser liberal y conservador a la vez es algo imposible) piden ahora que impere el socialismo más académico (al menos de una forma temporal). Los funcionarios mesetarios que un día se vistieron de empresarios han dado su justa talla, o sea, muy baja o inexistente.
Esperemos que estos ex nuevoricos desaparezcan y retornen a sus funciones funcionariales, pero de buen seguro que el dinero atesorado en sus años de vino y rosas evitara que tengan que volver a su antiguo negociado por allá en la meseta.

DIADA 2008

Tal dia com avui de fa un any citava a Joan Fuster que ens recordar que "si l'home adult enyora la seva infància, és perquè no se'n recorda, o perquè se'n recorda malament". Aquesta falta de record em vingué a la memòria al sentir la perplexitat que sembla ser esta instal•lada la societat catalana del 2.008.
L'Anuari de l'Associació Catalana de Sociologia ha causat un fort enrenou, però en cap cas un debat seriós del estudi. Esta clar que les falles i les mancances de la RENFE, la FECSA, l'Aeroport i d’altres falles de les infraestructures ha portat a un cert desencís i perplexitat, però també es cert que la societat ha respost d'una forma totalment madura, tenint present que els d'aquí no en son pas de responsables ja que curiosament totes les falles d'infraestructura han estat causades per el organismes i empreses governades des de les espanyes.
La nostra societat en molts pocs anys ha passat de 6 a quasi be 8 milions d'habitants degut a una forta emigració d'arreu del mon subdesenvolupat, aquest increment tant ràpid si be ha causat cert malestar per el xoc cultural que comporta esta funcionant més be del que es podia esperar. A prop de fer els 50 anys recordo encara els emigrants de la resta d'Espanya i els xocs culturals que suposaren molt semblants als actuals, i avui un d'aquets emigrants es el President de la Generalitat, la nostra màxima autoritat.
Els atacs contra la convivència orquestrats des de els poders fàctics madrilenys, amb la premsa anticatalana i un PP xenòfob, no han causat a casa nostra cap tipus de conflicte. Tampoc l'atac a la nostra llengua per part de la caverna que pretén separar físicament els catalans en funció de la llengua familiar causa cap tipus de conflicte entre nosaltres.
La perplexitat s’instal•la al saber-nos odiats i vilipendiats per la resta d'espanyols, per ser exclusivament finançadors d'Espanya, perquè únicament per tenir una llengua familiar diferent a la castellana som tractats molt pitjor que els terroristes d'ETA.
Però retornant a en Fuster i recorden temps passats a tots ens sona l'actual situació, els insults contra el catalans es una constant, certs espanyols creuen que reforcen l’essència castellana cercant un enemic, i aquest enemic som de sempre nosaltres. Com diu Salvador Giner, "la sensació que tot això ens ha estat furtat des de fora, i no a causa de les nostres limitacions com a societat i com a poble, nomes pot dur a l'estat de desorientació que han assenyalat un grapat de sociòlegs catalans", el problema es que com també diu en Giner "la perplexitat d'avui no s'hagi de transformar en la ira de demà".

TORNADA

Un altre cop tornada a la normalitat, desprès d’unes curtes vacances d’estiu tornar a la feina i a l’existència normal, una tornada postvacacional sense cap tipus d’estat depressiu ni síndromes postvacionals, exclusivament una normal i esperada tornada a la normalitat.

Amb un ordinador nou per defunció per vellesa del antic portàtil i amb 10 kilos menys que fa dos mesos per desig de tornar al pes ideal que tenia abans de deixar de fumar. Les novetats de la nova temporada, petits canvis per fer “que tot te que canviar perquè res canvií”, tal com es deia al Gatopardo.

La lectura de “Leviatan” un dels primers llibres escrits per Paul Auster fa mes suau la tornada a la normalitat. Una tornada en la que tinc previst a curt termini i dins d’aquest mateix any diversos viatges al continent americà, tant per feina com a nivell particular.

Unes noves eleccions a USA on es presenten el liberalisme front al conservadorisme religiós mes radical, una nova lliga de futbol on el Barça ens farà patir com sempre, la situació política catalana i el seu mal encaix dins Espanya, el laïcisme front l’església catòlica espanyola i la dualitat en tots els aspectes de la vida que fa que el liberalisme impregni d’estil demòcrata tots els aspectes de la nostra vida.

La pèrdua dels 10 kilos ha fet que la darrera analítica em surti perfecta, ni rastre de colesterol, de triglicèrids, ni de àcid úric, no recordo haver tingut mai una analítica totalment neta, a punt de fer els cinquanta anys i amb els anàlisis de sang millor que mai, una bona manera de començar el nou any postvacional, quedant-me encara la meitat de les vacances per fer la tornada a la feina no pot haver estat més agradable.

VACANCES

A punt de superar l'equador de les vacances. Aquest any les vaig començar tard, el 15 d'agost i guardaré la resta dels dies per a més endavant, quan amb menys calor i aglomeracións el viatge sigui un plaer i no una tortura.
Aquests darrers anys s'ha possat de moda les anomenades vacances socials, es tracta d'anar amb una ONG a paissos principalment de sudamerica per a ajudar als pobrets nadius. Els visitants o nous colonitzadors solen ser estudiants de la classe alta o mitjana-alta que intenten redimir algun mal sentiment social extret despres d'una profunda reflexió sobre les seves arrels i ensenyaments cristians. Estan un mes o un parell de setmanes ajudan i ensenyant no se sap que als pobrets nadius.
Un nou colonialisme, despres de deportacions masives d'africans cap a les ameriques i l'estermini dels nadius sudamericans es continuar amb l'explotació dels recursos dels països més desproveïts per les antigues potencies colonials.
Actualment, les bases que permeteren aquella explotació continuen vigents "civilitzar les races inferiors", tal com va bateijar el francés Jules Ferry al segle XIX, el pare de la instrucció obligatoria a França. Amb una gran generositat social donaba zel i un fals fons d'humanitarisme al expansionisme colonial francés.
Aquesta ideología i sentiment colonialiste, aplaudit i asumit per les diferents esglesies cristianes es el que porta a la actualitat a les anomenades vacances socials.
Mentre els pobrets nadius veuen que venen uns/es occidentals a dir-los el que tenen que fer, a tractarlos d'estupits i esperar a que marxin cap al seu pais pasades tres o cuatre setmanes a viure en l'abundancia. Ells pobrets no, ells es continuaran quedan en la miseria, no son dignes d'anar al primer mon, tret de que ens serveixin per cuidar els nostres avis o com a ma d'obra barata, pero a la primera de cambi a tornar al seu pais.
Aquets gaudidors de vacances socials, no saben que solament amb el que costa el bitllet d'avió per a anar a sudamerica i tornar podrien viure diverses families durant un any, però això no els reportaria l'emoció de conviure amb autentics nadius en la misèria.
Per la meva part em dedico a reposar i no fer res, a la platja estirat i llegint "La muntanya magica" d'en Thomas Mann -unicament es pot llegir si es te molt de temps- i fent una petita sortida com la que acabo de fer per el Rossello on he gaudit de l'exposició "Fauves hungaresos" a Ceret i la de Capdevila al Convent dels Minimes de Perpinya.
Per cert avui acabo de tenir un gran disgust, el propietari de l'Hotel de France de Perpinya on vaig sempre, m'ha dit que tanquen l'hotel a partir de gener, es faran apartaments. Un segle llarg de historia que tanca, el lloc on es varen allotjar en Dalí, Albert Camus, Saint-Exupery, Tarradellas, Macia i molts d'altres pasara a ser apartaments, la meva casa a Perpinya tanca. Tornare al desembre per la despedida d'un lloc tronat i vell, pero amb molta humanitat i amb un tracte inmillorable.
I res continuar amb les vacances fins el 31 d'agost, més platja i mes Muntanya magica.

SOROLL

Fa uns dies tant a la premsa escrita com a les noticies de TV han informat de que l’Audiència de Barcelona confirma la sentencia dictada anteriorment per un Jutjat barceloní en el que condemna a una llarga temporada a la presó (crec que son 3 anys) al propietari d’un bar barceloní d’ambient llatinoamericà per l’excés de soroll i molèsties causades als veïns de la finca on es troba.

Aquesta noticia em recordar que encara no fa un any també ingressar a la presó el propietari d’un restaurant proper al Passeig de Sant Joan especialitzat en “bodas, bautizos y comuniones” així com d’altres “banquetes”. El delicte el mateix excés de soroll que arribar a fer impossible la vida als veïns de la finca on per desgracia s’instal·len aquest tipus de locals.

Potser sembla excessiva la pena imposada als dos incivics propietaris de bars i restaurants, però molt mes excessives son les molèsties causades als pobres veïns, amb el detriment de la salut i la psique que el soroll comporta. Les reiterades denuncies presentades per els veïns contra els incivics sorollosos no causaren , en principi, cap tipus de efecte en ells, l’impunitat amb la que actuaven davant les lleis i les ordenances municipals semblava que estiguessin en un altre temps i en un altre país. Però no se qui va dir –crec que va ser un fiscal en cap de Barcelona- que la justícia espanyola es lenta però inflexible i si be amb anys de retard i excés de molèsties la justícia ha actuat amb totes les de la llei.

Fa un temps, un company de feina que viu en una població del àrea metropolitana de Barcelona, em comentava que a la seva escala s’instal·laren en un pis uns emigrants sud-americans amb unes costums totalment diferents a les europees, i les nits dels caps de setmana era pràcticament impossible la coexistència. L’excés de beguda i la musica alta tota la nit feia impossible el descans a la seva família, les trucades constants a la Guardia Urbana no servien per res, les festes dels divendres i dissabtes acabaren sent una tortura per la resta de veïns, que en el cas del meu company de feina provocar que la seva família –amb nens petits- anés a passar cada cap de setmana a un apartament de platja sense calefacció i amb poques comoditats. El contracte de lloguer es va acabar i el propietari, per pressions de la resta de veïns, no els hi va renovar. Ara sembla que hi tenen en aquell pis una família emigrant de Rússia que segons diu no porta cap tipus de problema. De totes formes, el mal any passat per la seva família no li treu ningú i ningú li ha compensat.

Els carrers de les nostres ciutats, diuen totes les medicions, que el nivell de soroll es totalment insalubre, per no parlar del soroll causat per les obres en nous edificis o en la mateixa via urbana. En molts locals, la musica te un excés de decibels inacceptables, per no citar als personatges que amb el seu cutrecotxe tuneijat, dediquen la seva vida a conduir per els carrers amb les finestres obertes i la musica a tot drap, procurant molestar a tothom.

A tot això, si tenim la desgracia de que en un pis veí al nostre es faigin obres o simplement l’estiguin pintant, els cops d’escarpa i martell a la paret a totes hores, la musica a tot volum i l’arrastrament de mobles o de qualsevol altre element fa que el dia sigui insuportable.

Es per això, que la presa de mesures per part de la justícia contra els incivics sorollosos em sembla be, no solament te que ser contra els propietaris de bars i restaurants, seria desitjable que la mateixa s’amplies l’abans possible al veïns sorollosos, als constructors i contractistes sorollosos i als que fan reformes als pisos i als pintors de parets sorollosos.

Es curiós sortir per l’Europa educada, a la que tant ens agrada compararnos i notar el silenci que hi ha a les seves ciutats, el to de veu baix que te la gent quant parlen entre ells, tot el contrari del que tenim per aquí que la gent sol parlar a distancia del seu interlocutor i a crits, sense importar·li que les altres persones no estan interessades en el que diu i que, a més, li molesten els seus crits.

Esperem que la civilització poc a poc apareixi i que puguem gaudir d’un nivell de civisme similar a l’Europa civilitzada.

PRIMER ANIVERSARI

Aquests dies compleixo el primer aniversari del meu inici al blog. Un any de estar aquí a la xarxa, un any d’escriure i llegir als companys blocaires, 62 missatges publicats i molts mes de llegits.

Quelcom molt mes interessant del que hagués pogut imaginar, no solament es escriure un dietari, la gent et llegeix, la gent et contesta i et dona la seva opinió. Tanmateix, un fa el mateix amb la resta de blocaires.

M’autofelicito pel meu primer aniversari i de pas us dono les gràcies a tots per llegir·me i opinar.

BOGOTA

Acabo de pasar una semana en Bogota, por desgracia no ha sido una semana de relax y vacaciones, sino que ha sido de trabajo. La empresa para la que trabajo me desplazo a la capital de Colombia para efectuar una labor determinada.
Por de pronto antes de salir de BCN te recomiendan no coger ningún taxi, ponen a tu disposición un coche con conductor incluido y un servicio de seguridad para todo el día. Parece ser que el 30% de los taxis de Santa Fe de Bogota (el nombre completo es este) son ilegales y los extranjeros corren el riesgo de ser trasladados a barrios extremos para ser desvalijados convenientemente.
A los visitantes europeos nos sorprende las pocas tiendas y los pocos peatones que hay en la ciudad, existen las llamadas cigarrerias que son como un colmado de toda la vida con flujos de open 24 hours, esto al menos en los barrios de la clase alta que son los únicos en los que se suele mover el visitante europeo. También sorprende el no ver coches aparcados en la calle, por lo visto es una prohibición impuesta después de que el narcotraficante Pablo Escobar pusiera una bomba en un coche aparcado que hizo volar por los aires a varias cuadras -manzanas- de casas.
También sorprende el llamado "pico y placa", prohibición de circular por la ciudad en función de la terminación de la matricula del carro -coche- y del día de la semana.
Pero lo que más sorprende es el total soporte que el Presidente Alvaro Uribe tiene entre la población, la aprobación del mismo es unánime y sin fisuras, la persona del Presidente se eleva por encima de todo, es como la de Fidel Castro en Cuba, corresponde a la de una persona por encima del bien y del mal, no existe la critica hacia su persona.
La realidad es que durante sus años de Presidente, al menos en Bogota, la seguridad ha mejorado enormemente, el ejercito y la policía esta muy visible -al menos en la zona alta de la ciudad- y eso la gente lo agradece.
También la lucha contra las FARC hace que el pueblo le de su apoyo, sea la lucha mediante el pago de soborno a los terroristas o sea por eficacia militar. No importa que el 30% de los diputados del partido de Uribe este procesado o encarcelado por narcotrafico y relación con los paramilitares, tampoco que hace años siendo Uribe gobernador de su región crease un grupo paramilitar, en la actualidad el Presidente Uribe está por encima de todo. El padre del Presidente fue asesinado por las FARC y es sabido que de siempre la venganza se sirve fría.
Los años dirán si Uribe termina como su homónimo Fujimori o como un gran Presidente, pero causa un cierto estupor el observar por las calles de Bogota grandes carteles de tipo patriótico al estilo de los existentes en Cuba y poco apreciados en democracias asentadas. Tampoco la excesiva dependencia de USA ayuda, es de todos sabido que los Presidentes apoyados por USA terminan muy mal, como Noriega -carapiña- en Panamá, Fujimori en Peru, Sadam Hussein en Irak, etc.
Por lo demás el trabajo y la estancia fueron bien y vuelvo ha estar de nuevo en casa con la monotonía de siempre.

LA PLAZA DEL AZUFAIFO

Una de las satisfacciones que nos da el entorno de los blogs, es el poder disfrutar de los escritos e ideas de otras personas que sin este cada vez más usual sistema, de buen seguro no conoceríamos. A veces resulta que damos casualmente con uno de ellos por alguna búsqueda específica, nos gusta lo que leemos y nos convertimos en sus seguidores incondicionales. Este el caso del blog de Isabel Núñez, escritora y traductora de la que soy un ferviente seguidor y que a partir de sus escritos en su blog ha realizado un maravilloso libro.

La autora, de una radical delicadeza, se propuso salvar un árbol monumental y único que estaba a punto de ser talado para dar paso a una fea construcción que sustituiría a una antigua y bonita torre frente a su casa en Sant Gervasi.

Su empuje y estimulante deseo para preservar la belleza de un ginjoler único en Europa lo fue plasmando día a día en su blog. Su tenacidad fuera de dudas, junto a su universo recogido, culto y cosmopolita la llevaron a ganarse el apoyo de los vecinos y liderar el desafío frente a los constructores-destructores, al Ayuntamiento de “Hereuville” y a la inercia negativa de una ciudad en manos de especuladores sin escrúpulos para poder proclamar finalmente el “em guanyat”.

El monumental bicentenario ginjoler-azufaifo, árbol de origen chino de cuya madera se fabrican las “gralles” y las tenoras esta a salvo, una interesante historia esta detrás, por suerte recogida en un maravilloso y recomendable libro escrito desde el corazón. Muy bien editado por la Editorial Melusina e ilustrado en la portada con un precioso dibujo de Aurora Altisent.

El economista E.F. Schumacher hace unos años escribió el libro “Small is beautiful”, la autora nos describe que el simple hecho de salvar un árbol puede ser la lucha para hacer un mundo mejor.

En un par de días he leído el libro, prologado por Vila-Matas y recomendado por todos los periódicos de Barcelona, Joan de Sagarra escribió sobre el en las paginas centrales de La Vanguardia hace algún domingo. Su lectura me ha hecho disfrutar con una muy amena historia y una exquisita escritura.

EL RENAIXEMENT A PRATO

Com sempre el CaixaForum ha estat a l'altura, ens presenta per a aquest estiu una interessant exposició d'art italià. Les tedioses calors juliades i agostades es passen millor si podem alimentar la vista i l'esprit amb bon art.

Va ser el dia de Sant Joan, un matí tranquil i silencios en la que per a trencar el tedi matinal, em vaig decidir per agafar el 27 i acostar-me a Montjuïc fins al CaixaForum. No feia molt que ja vaig estar.hi per a visitar l'exposició de "L'escola Yi" una interessant mostra de l'art abstracte xinès que també estara present tot l'estiu.

El cas es que "El Renaixement a Prato. Entre el Sagrat i el Profa" es força interesant, es una selecció de 59 obres mestres del Museu Civic de Prato, ciutat propera a Florencia amb un passat artistic remarcable. Degut a les obres de restauració del Museu els catalans podem gaudir d'aquesta exposició d'art italia, començada gracies als Medici i que ens fa enveijar el no ser italians -almenys en el referent estetic i artistic- ja la contamplació de les obres ens porta directament a la Italia més esplendorosa.

Del Quattrocento al Ottocento, de Daddi a Ferrarini, amb tots els seguidors de Caravaggio, no son obres ni artistes de primer nivell, pero si d'una categoria i amb una unitat i consistencia museistica no vista per les nostres terres. Fa enveija veure con una ciutat de uns 150.000 habitants disposi d'un Museu d'aquest tipus, res semblant a les nostre Lleides, Tarragones i Girones, esta clar que la cultura es hereditari i amb una o poques generacions no s'arriba en lloc.

BCN ARA

Recordo que fa més de trenta anys en arribar a Barcelona des de les terres de ponent, una de les coses que més admirava de Barcelona eren els seus gratacels. En una època de misèries i de foscor estètica la grandiositat de certs edificis em semblava que anava del braç de la modernitat, del progrés, del diner i era una manera d’aproparnos a l’estètica del mon occidental. Els edificis que amb molta d’imaginació eren anomenats gratacels com l’edifici Atalaia, el del Banc de Madrid, el del Banc Comercial Transatlàntic, el Banc Atlàntic i el edifici Colon tocant al port eren l’avantguarda de la modernitat, la resta de la ciutat una mostra d’edificis antics, lletjos i bruts, els carrers col·lapsats per els cotxes, un altra mostra de que Barcelona era moderna i cosmopolita.

No cal dir que en aquella època no sortia al estranger i que entenia la modernitat com un provincianisme que menyspreava tot el que era tradicional i d’un altra època, pensat que tot el de fora era millor, que les tradicions catalanes eren quelcom a superar, un sentiment d’inferioritat vers tot originari promogut per una educació franquista i retrograda que perseguí no solament l’amor propi sinó el menyspreu de tot el que es sortia de l’uniformitat imperial hispànica.

El modernisme era considerat quelcom de mal gust, la Pedrera feia fàstic amb les seves façanes fosques i brutes, la Casa Fuster de dalt del Passeig de Gracia va estar a punt de derruirse per fer·hi un gratacels. A moltes cases del Eixample els hi creixia un parell de plantes amb un estil favela de Rio totalment diferent a la casa original, i així fins a la destrucció del patrimoni estètic barceloní.

Poc a poc la gent va anar viatjant i adquirint gustos estètics de mes volada, es feren edificis de qualitat arquitectònica com el de Banca Catalana a la Diagonal i es restauraren els bruts edificis del Eixample, el que era vell i atrotinat va passar a ser elegant i d’estil, els barcelonins anaven posant·nos a nivell europeu.

Amb les olimpíades la Vil·la Olímpica representar la conjunció de la bona arquitectura amb un bon urbanisme que seguia la trama de l’Eixample d’en Cerdà amb els seus jardins interiors que assumia la trama mediterrània amb l’espai londinenc.

Ara la lletjor del barri del Fòrum, amb grans edificis aïllats entre jardins no sol trenca la trama urbana barcelonina de l’Eixample, sinó la forma de vida mediterrània amb carrers vius i amb botigues i amb relació humana, tot el contrari del model tipus Miami amb arquitectura banal i de poca qualitat del nou barri del Fòrum. De lluny sembla el dowtown de qualsevol ciutat nord-americana de segona fila. Si al Fòrum li afegim les construccions que omplen els antics descampats de l’autovia de Castelldefels en el seu pas per L’Hospitalet que denoten un pastel d’estil de tipus disneywordia podem assegurar que la trama i l’estil de ciutat barcelonina toca a la seva fi, que l’americanisme no sol ens arriba amb la forma de viure, sinó també amb la seva estètica, ara sol falta que ens arribi la seva ètic

Al meu entendre únicament l’edifici espectacle de les aigües com icona de una nova centralitat a les Glòries i el edifici escultura del Gas a la barceloneta donen qualitat en aquesta nova Barcelona.

Esperem que en el futur es millori.

SHAKESPEARE & COMPANY

Ayer noche termine la lectura de “Shakespeare and Co” de Sylvia Beach, su autobiografía. La creadora de la librería Shakespeare and Co de París nos recuerda la historia de su famoso bookstore parejo a su vida, desde la creación de la misma en el anyos 1.919, hasta su liberación “manu militari” tras la huida de los Nazis de Paris por parte de Ernest Hemingway, famoso y querido cliente en la preguerra.

Es la historia de una americana unida a una librería-editorial, indisoluble la una de la otra. Mujeres americanas enamoradas de la libertad de París, pero enormemente comprometidas con su país. Mujeres que en primer cuarto de siglo se liberaron, decidieron tener una vida por ellas mismas, mujeres cultas y cultivadas, con espíritu libre, que decidieron vivir tal como a ellas querían y lo hicieron.

Editora del Ulises de Joyce, prohibido en USA y Gran Bretanya, donde se le consideraba un libro de contenido erótico cuando no pornográfico, las ideas francesas basadas en su revolución, frente a un conservadurismo intelectual basado en la peor cara de la ética protestante. Su largo proceso de edición en Francia, su relación con Joyce y su vida inmersa en el mundo intelectual parisino de entreguerras.

Si hasta la fecha me consideraba un entusiasta de la cultura y la historia francesa, la lectura del libro no ha hecho más que aumentar este deseo. No es un libro apasionado ni excesivo, es un libro que sin grandes puestas en escena nos describe una época y unos personajes con total normalidad, tratando a los mismos con la perspectiva de personas reales y normales, no como a mitos ni grandes personalidades.

En la actualidad la “Shakespeare and Co” de Paris sigue abierta, no en la calle Odeón que describe el libro, sino en la rue Buchêrie junto al Sena. Una visita a la misma es siempre una delicia, los jóvenes americanos que viven en ella a modo de hotel-albergue en los destartalados sofás, su cocinita entre estantes repletos de libros, sus sucias alfombras y la calidez del local, entre una librería y un hogar destartalado y con unos horarios raros y anárquicos dentro de la rigidez horaria parisina.

Parece ser que las autoridades francesas la han declarado algo parecido a monumento nacional, local que debe preservarse y protegerse por el interés que el mismo tiene, lo que de seguro evitará que se instale un McDonals, un Starbucks o cualquier otra franquicia que afease la zona.

Recuerdo que al comprar un libro te marcan la primera página con el sello de la librería, forma de personalizar el libro, de poder seguir su historia y el pedigrí del mismo.

LONDRES

Como cada año por estas fechas pido un viernes de fiesta en el trabajo y aterrizo con unos amigos para pasar el fin de semana en Londres. Llegando a la ciudad hacia las 11, nos queda un estupendo fin de semana por delante.

Como siempre el tren de Heathrow a Paddington, a pesar de las 15,30 Libras que cuesta es de una rapidez y comodidad fantástica, nada comparable a la decadencia que van llegando a los trenes de Sants al Aeropuerto del Prat. El tener el hotel junto a Paddington Station hace que el tiempo perdido en desplazamientos sea mucho menor, la zona esta repleta de hoteles y de Bed & breakfast da para elegir entre todo tipo de precios y comodidades.

Como siempre la ciudad sorprende por la limpieza de sus calle, por lo verde de sus parques y una cierta forma de ser los británicos, un vive y deja vivir que acoge sin estridencias desde radicales, excéntricos, conservadores victorianos y modernos de todo pelaje, situación que por suerte poco a poco va extendiéndose por estos lares, a pesar de los fanáticos e intolerantes que cada día por sus emisoras y periódicos intentan extender el enfrentamiento entre los ciudadanos.

La primera comida en el Seafood de Harrods con ostras y salmón, los almacenes intentan aguantar el prestigio y la elegancia de siempre, pese al mal gusto de la escalera egipcia incorporada estos últimos años y sobre todo a la fuente de Diana y Al Fayed donde en el mas puro estilo kitch la gente tira dinero en ella en el más puro estilo Fontana de Trevi, pero del mal gusto.

Después de comer directo a la Royal Academy of Arts para ver la exposición de Cranach. El pintor de figuras cuyas caras reflejan el interior, maestro en definir los gestos plásticos de las caras para que den una visión clara y sin engaños de la persona retratada. Con ello Canarch no solo refleja el físico, sino también la personalidad y la maldad de las personas: la envidia, la avaricia y las perversiones.

La Royal Academy repleta de gente, sus dos salas superiores dedicada a exposiciones temporales parecían un anden de metro, pero a pesar de estas incomodidades merecía realmente la pena.

Al día siguiente y después de dar una vuelta por Portobello, directo a la Wallace Collectión, junto al lado de Oxford Street. En un viaje lleno de multitudes y aglomeraciones es una autentica delicia entrar en esa estupenda mansión. El buen gusto de sus colecciones de cuadros y muebles, así como de la sensación de encontrarse en el mejor sitio posible hace que te den ganas de pasarte todo el día en ella.

Con los museos devorados por masas sin el menor interés en disfrutar del arte, siempre quedan pequeños museos desconocidos por la mayoría donde poder disfrutar del arte en mayúsculas. Estos museos, como el Wallace, no tienen el nivel artístico de los grandes, pero sin lugar a dudas el disfrute en ellos es muy superior. Encontrarse a gusto en el espacio, sin agobios y con complicidad con el entorno, proporciona una satisfacción sin igual.

El domingo por la tarde vuelta a Barcelona, al ser los vuelos compartidos, la ida fue con Iberia y la vuelta con British Airways, situación que permite comparar ambas compañías aéreas. La escasa distancia entre asientos, así como la inexistencia del tentempié en Iberia, contrasta con la amplitud entre asientos que permite mayor comodidad y los sándwiches con bebida ofrecidos en British Airways, dan una visión clara de donde estamos.

AIGUA

Llegeixo a La Vanguardia Digital que segons el Baròmetre de primavera, elaborat el mes d'abril per el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) el 42,9% dels catalans veuen la manca d'aigua com el principal problema de Catalunya, les múltiples informacions de la sequera que patim i les possibles restriccions d’aigua sembla ser que han calat en les preocupacions de la gent. El baix nivell dels pantans, el debat sobre el minitransvasament de l'Ebre cap a Barcelona i la preocupació de que els barcelonins ens quedem sense aigua a les aixetes a fet que l’aigua sigui un dels temes principals a qualsevol conversa.

També seguint les informacions aparegudes en premsa veig que Barcelona es de les ciutats amb menys consum d’aigua per habitant del mon, que aquest es va reduint amb els anys i amb la conscienciació de la gent. Que l’interès per l’aigua emmagatzemada als pantans es sincer, que la gent es preocupa per si plou o no a les capçaleres dels pantans.

El que ens passa aquesta primavera em sembla que dins d’uns anys serà d’allò mes normal, ja fa anys es deia que l’aigua seria el principal problema en el futur i causant d’enfrontaments entre pobles. Sense anar més lluny els enfrontaments de l’aigua del Ebre entre Aragó-Catalunya i Valencia-Murcia estan al ordre del dia, entre Aragó i Catalunya de fa anys existeixen resistències per qüestió del aigua del Ebre, es tracta de mantenir en un lloc el màxim cabal i cedir el menys possible als altres, ja que si be potser avui hi pot haver aigua per tothom, en deu anys segur que no i el conflicte esta servit. Per això la venda d’aigua del Ebre a Barcelona, en lloc de donar cabal, amb el que quant no hi hagi aigua per tothom es tendra que repartir l’existent sortint·hi perdent els regants del Ebre que tindrien l’aigua al costat però no la podrien tocar.

El Pla Hidriologic pretenia donar cabals als valencians i als murcians, cosa que en poc anys faria que els habitants de la conca del Ebre es quedessin sense aigua i el delta acabés desapareixen per no arribar·hi gens d’aigua, ja que els estius la llengua d’aigua salada arriba fins a Tortosa, no es que l’aigua del riu arribi al mar, es que el mar entra 20 quilometres en dins.

Es preveu també que en quinze anys les estacions d’esquí dels Pirineus desapareixin en la seva majoria, difícilment existirà neu a menys de 2.000 metres d’altura. De fet fa anys que si no fos per els canons de neu artificial pocs dies obririen les estacions. Aquesta falta de neu farà que les capçaleres dels rius estiguin mes seques que ara, amb el que els pantans difícilment s’ompliran.

Les desaladores son molt cares, gasten molta energia i no duren més de quinze anys, el transvasament del Roïna potser una solució, però si els Pirineus son cada cop mes secs res indica que els Alps no segueixen la seva estela de sequera.

Potser acabarem visquen tots al nord d’Europa ja que els països de la ribera nord de la mediterrània seran un desert, el fet de que a Anglaterra en els darrers anys si planti vinya i oliveres es un símptoma del inexorable canvi climàtic i de les seves consecuencies.

MAL GUSTO

Esta mañana leyendo en La Vanguardia Digital la noticia de la muerte de Mercè Sala he clikado encima y además de leer la misma en su totalidad, he empezado a leer los comentarios dejados sobre el hecho. No hubiese imaginado jamás que pudiesen soltarse tantos insultos sobre una persona no muy conocida, pero pública. Lo cierto es que desde el anonimato el odio es más fluido y descarnado, los insultos a su condición de mujer, socialista y catalana de la finada son descarnados y continuos, desde hacer mofa al aspecto de la Sra. Sala (por cierto que en la fotografía era muy agradable) hasta agotar los adjetivos con significado negativo para referirse a sus orígenes e ideología.

Este fanatismo del odio hace unos años que vengo observándolo, ya no basta en atacar despiadadamente al contrario, ahora se trata de actuar sin ninguna piedad, que ante la muerte del adversario elevar al máximo el odio y el despreció, perseguir a la familia hasta el final, considerar la muerte de quien no piensa como nosotros como una victoria que tenemos que celebrar rematando al muerto.

Hace pocos días algo parecido ocurrió en una manifestación batasuna contra la ilegalización de ANV al pasar frente a una parada de bus en la que se encontraba la viuda de Isaías Carrasco, la última víctima de ETA, donde hubo algunos insultos a la victima, circunstancia que la viuda soporto con una dignidad terrible.

Pero la situación más despreciable fue la que tubo (y tiene) que padecer Pilar Manjón, la Presidenta de la Asociación de victimas del 11-M. Recuerdo que al ir a declarar al Congreso fanáticos de la derecha extrema la insultaban con frases de “metete el cadáver de tu hijo por el culo” y algunos intentos de agresión. Dentro del Congreso el ahora dimitido Zaplana se dedico a hablar por móvil, a reírse y a levantarse continuamente de su sillón ante el parlamento trágico de a quién le habían matado a su hijo. Todo eso por no doblegarse ante las mentiras de quién se cree propietario de todos.

También Ernest Lluch recibió el día después de su asesinato por ETA, críticas y feroces insultos en el diario El Mundo por parte de F. Jimenez Losantos, aprovechándose que el asesinado ya que no podría rebatirles.

Gente miserable, aprovecha la muerte de quién no esta en su onda para establecer una segunda muerte del finado, la infamia y el anonimato son sus aliados. Solo espero que pasen por lo mismo en su muerte o de sus seres queridos.

SANT JORDI 2008

Un any més Sant Jordi ha matat al Drac, la festa del llibre i la rosa supera amb èxit l’estat depressiu i de poca estima que estem patint. El temps, la gent, les bones cares i fins hi tot els suporters anglesos s’han comportat perquè gaudim un cop més d’un bon dia. Que ni que sols sigui per un dia, la cultura i el bon gust imperi per damunt de tot. La tradició originaria del Segle XV de quant el dia dels enamorats les noies anaven a missa a l’església de Sant Jordi dins del Palau
de la Generalitat i eren obsequiades amb una rosa ens arriba fins avui més forta que mai.
L’encert de que Sant Jordi sigui un dia feiner, fa que les nostres ciutats estiguin plenes de vida i que es barregi l’activitat amb la festivitat, ens dona un sentiment de pertinença i d’un orgull a unes costums envejoses.

Molts intents s’han fet per exportar la peculiar festa, el Sant Jordi català de la rosa i el llibre, però no ha arrelat en lloc, cosa curiosa que una festa admirada per tothom i que impacta a tots els estrangers que la coneixen no tingui èxit en cap altre lloc del mon. Suposo que deu de ser el pes de la tradició, cosa que en general no en soc molt partidari, però que en aquest cas tinc que reconèixer que dona l’element diferencial.

Vaig comprar un parell de llibres i un el vaig poder fer signar per l’autor, es tracta de “El gran manipulador” d’en Paul Preston, en el que disecciona la personalitat de Franco. Si be no estic gens interessat ni en els fets, ni en llibres de l’època franquista i de la Guerra Civil, en aquest cas al ser un prestigiós historiador no espanyol i per tant sense cap tipus d’influència ni a favor ni en contra, l’objectivitat es sense cap dubte superior a qualsevol altre autor espanyol.

Ja el dia abans vaig anar amb una invitació a escoltar la presentació del llibre al Museu de Historia de Catalunya, però en arribar just a l’hora, la sala era plena de gom a gom i no va ser possible entra·hi. Ahir si, vaig mirar al diari on signava els llibres i poc abans de les 7 p.m. ja era a El Corte Ingles de la Plaça Catalunya, en Paul Preston quasibe sol i tranquil, davant les cues d’en Carles Reixac i d’altres mediatics. Intento comprar el llibre als expositors que hi havien just davant del lloc de signatura i va ser impossible, demanant per el llibre de Paul Preston a 5 o 6 venedors de llibres de El Corte Ingles cap d’ells no sabia qui era (no exagero), en indicarlis que era el que signava els llibres a 15 metres, els professionals feien cara de no saber res i fins hi tot de no haver llegit un llibre en la seva vida. Sort que a les 7 p.m. es desplaçava a El Corte Ingles del Portal de l’Angel on amb una mica més de temps vaig aconseguir comprar el llibre i que posteriorment l’autor hi poses una ritual dedicatòria i una ràpida signatura.

El fetitxisme del dia de Sant Jordi ja era aconseguit per part meva, vaig comprar un llibre més i cap a casa.

PETITS CANVIS

Es curiós els actes reflexes que fem cada dia, les costums que anem adquirin al llarg del temps i que incorporem a la nostra vida, unes son costums familiars, d’altres perquè les em vist, ens agraden i les afegim a la nostra vida. Ahir em vaig canviar el tipus de nus de la corbata, desprès de 25 anys de fer·me un tipus de nus al coll amb la corbata, ahir per primer cop em vaig passar al anomenat nus angles que consisteix en donar un tomb de més amb el que el nus queda un xic més gran i més fixat al coll. Son petits canvis que em treuen de la monotonia i de la tradició particular.

La forma de plegar el tovalló es un altra costum fixada, la vaig imitar fa molts anys del meu padrí i des de llavors que segueixo amb la mateixa costum. Es també una costum que va cada cop a menys, la majoría de gent entre la que m’incloc, fa servir mes tovallons de paper en lloc de tovallons de roba, el que si be es més higiènic considero que es una llàstima.

De ven cert que costa el canviar els hàbits adquirits i que portem intrínsecament amb nosaltres, i el fet de camviar·los reialment no ens aporta res a la nostra existència, però serveix perquè ens en adonem dels petits rituals que fem constantment i de que la nostra vida es el resultat d’una historia particular que condiciona el present, fins hi tot amb els mes insignificants detalls.

Dons, a més de camviar·me el nus de la corbata, ahir després de la feina em vaig passar per el Bar-Llibrería Lletraferit, al Carrer de Joaquim Costa, un carrer en ple Raval barcelonès, que si fa uns anys era conegut com el carrer de les putes (com el de les Tapies i el de Sant Ramon) avui es un carrer ple de galeries d’art, bars, llibreries i botigues de roba fashion juntament amb el comerç tradicional del barri.

El pintor al que fa unes setmanes li vaig comprar un quadre en va convidar a una exposició-mostra d’un llibre de poesia il·lustrat amb dibuixos seus, la lectura de poemes tot prenent una copa de cava i menjant canapès de fruita en un ambient agradable d’artistes i poetes va fer que passes una bona estona. En Lawrence, un escultor australià que fa uns anys que viu a Barcelona, un poeta ucraïnès, un marxant d’art angles i d’altra gent interessant ens barrejàvem al local juntament amb d’altres clientes del bar, va ser quelcom interessant i distret.

En sortir per anar cap a casa el Raval bullia de gent, de tot tipus, nacionalitats, interessos i costums, un barri interessant amb una evolució social i física en els darrers anys digna d’estudi.

FORMULA 1

Creo que no es la primera vez que sucede, la televisión pública catalana TV3 retraso el Telenoticies del mitgdia del domingo hasta que terminase la carrera de Formula 1 en Bahrein. Parece ser que es más importante ver una carrera de coches, que ver lo que pueda pasar en Irak, en el Tibet, el problema de la sequía o cualquier otra noticia del mundo. No vasta que exista el Canal 33 para poder retransmitir en directo acontecimientos deportivos y del motor, han de hacerlo por TV3, para demostrar que es más importante ver lo que algunos llaman deporte del motor –siempre había supuesto que el deporte lo hacían las personas y no las maquinas- pasa por delante de cualquier otra cosa.

Dicha situación se viene repitiendo desde hace algunos años, justo cuando el piloto español Fernando Alonso tuvo posibilidades de ganar el mundial de F1 con un buen coche. Una multitud de nuevos seguidores con las banderas españolas del toro(o vaca), gorra y camiseta azul marino de Renault, aparecieron por las calles. El papanatismo y hooliganismo de la Formula 1 hizo su aparición sustentada desde Telecinco con unas retransmisiones de lo más parcial, antiprofesional e incitadoras del odio al contrario (hasta en una ocasión, en USA creo que fue, dieron por terminada la emisión de la carrera al retirarse Alonso, dejando en ascuas a los pocos realmente interesados por la Formula 1) que tubo su cenit en los gravísimos insultos racistas a Hamilton, rival de Alonso y según los papanatas enemigo a destruir, que estuvieron a punto de que cerrasen el Circuit de Montmelo.

Por obra y gracia de estos miles de fanáticos exacerbados, los seguidores de siempre de la Formula 1 han ido abandonando los circuitos, ya no hay los ferraristas y los mclarenistas, gente educada y amante de la Formula 1, de cuando la gente que iba a Montmelo se lo pasaba en grande con la deportividad y la competitividad de los coches. Ahora no, solo son de Alonso, no importa con que equipo compita, les da igual Renault, McLaren o el antiguo Minardi, lo importante es llevar al peor hooliganismo del fútbol a la Formula 1 y echar a los seguidores de siempre. Hace un par o tres de años, el campeón Schumaker tubo un reventón con su Ferrari en Montmelo y tubo que abandonar, la multitud alonsista fanatizada estallo en jubilo con insultos y mofas al educado alemán, ese mismo día unos amigos míos seguidores de la Formula 1 desde que abrió Montmelo hace más de 20 años(empezaron en Montjuic de la mano de sus padres) y que se desplazan a menudo por los circuitos europeos, me dijeron que dejaban de ir a las carreras, que volverían cuando se retirase Alonso y con el sus fanatizados seguidores.

No se trata ya de ganar deportivamente, se trata de ganar como sea con trampas y con violencia, que las pelouses sean campamentos de aspecto tribal parecidos a la película Braveheart, que el circuit ocupe lo que en su día represento para los más violentos los campos de fútbol, por suerte hoy cada vez más tranquilos . Hoy en día es más peligroso llevar una camiseta de Hamilton entre las masas alonsistas, que ir con una camiseta del Real Madrid en el Camp Nou donde se sitúan los Boixos Nois.

Con la decadencia de Alonso, esperemos por el bien de la Formula 1, que su enfervorizado público desaparezca y que al igual que en el resto de circuitos la pugna ferraristas&mclarenistas vuelva a imperar, que Montmelo y ahora también Valencia pasen a ser circuitos normales, con banderas de equipos mezcladas y con el buen ambiente que reinaba hasta hace pocos años. Que desaparezcan las retransmisiones alonsistas de Telecinco y que TV3 que efectuaba las retransmisiones desde hace 25 años vuelva a sus orígenes y deje de imitar el alonsismo de la competencia, más vale mantener a los seguidores aficionados, que a los fanatizados, que con el tiempo, junto con Alonso desaparecerán.

También espero que TV3 no sustituya más el Telenoticies por la Formula 1, que la retransmita por el Canal 33.

CADAVERS PRESENTS

Son com una continuació de "El trionf de la mort" de Brueghel, son figures sorgides de El Greco i que s'endinsen sigilosament cap a l'abstracció. Zoran Music, un Eslovac de Venècia, europeu de entreguerres que sobreviviu a Dachau. Es l'obra d'algú que va neixer amb i a l'Europa il·lustrada i que va veure com la barbàrie dels Franco, Hitler i Mussolini s'apropia d'Europa.

Dibuixant directe, de traços simples i directes, els cadaveres com paisatge. Va entendre que els morts gaseijats eren humans desproveïts de tot artilugi i d'elements superficials, solament el que es bàsic, d'un gran dramatisme sincer, sense estridències, d'algú que esta acostumat a la mort, que no sen amaga, tampoc la magnifica o teatralitza, però que conviu amb ella amb gran dignitat.

En acabar la guerra i ser alliberat de Dachau viatja a França i s'extasia amb l'abstracció, vol ser un d'ells però sofreix per no poder arribar a ser-lo. Segueix el seu cami, más dibuixant que pintor, pero amb la constant de la mort i els cadavers que l'acompanyaran tota la seva vida i en tota la seva obra.

Conectat en temps i espai amb Arnold Schönberg, sens dubte una comparativa o una exposició conjunta donaría una visió dels patiments i vivencies d'una época.

Crec que la seva pintura és un pas intermedi entre la figuració i l'abstracció, de alli que el seu dramatisme sigui tan comprensible a tots. La traça clara i figurativa més entenedora juntamenta amb una pre-abstracció realitzada per imitació a abruptes i nus paisatges italians, el que dona una obra sincera i clarament definida.

Un altra gran exposició de la Fundacio Caixa de Catalunya a La Pedrera, recomano veure-la.

EL BARÇA

Unes setmanes més d’agonia, ja vàrem veure el passat dissabte l’equip que tenim, un equip tou, que no s’aguanta per en lloc, que es desfà a la primera de canvi. Una bona primera part guanyant 0 – 2 per acabar perdent 3 – 2 després d’una segona part per oblidar.

Sense ser una persona que miri els partits de TV, m’agrada veure el resultat i també m’agrada força que el Barça guanyi, si això passa la gent al carrer va d’un altra forma, amb més alegria, si perd es nota un cert desencís en la gent, per poc o molt que siguin seguidors del Barça, però el que es clar que l’estat d’ànim s’exten per arreu.

El que sembla estrany es que un equip que fa 2 anys o guanyar tot, ara doni aquest espectacle tant trist, que la seva figura estel·lar avui sigui un jugador patètic, que un entrenador que fa 2 anys era el millor i que aconseguir que el bon rotllo fos la base de l’equip, sigui avui un personatge esforçat, a les últimes i que el bon rotllo que tants bons resultats portar, avui sigui una llosa que ha destruït l’equip.

Per el que he llegit a la premsa tot be del canvi de vida del Ronaldinyo, sembla ser que quant la seva mare tornar al Brasil al haver trobat un nou company sentimental, el seu germà i representant estigui més per Rio que per Barcelona i la germana que es quedar per cuidarlo hagi trobat un novio que la distreu d’estar més temps amb el germà, la figura estel·lar ha deixat la vida de esportista per dedicarse a viure intensament la nit i la festa perpetua. Amb això l’acompanya en Deco, un dels altres puntals de l’equip i la desfeta de l’equip començar. El bon rotllo de l’entrenador ja no valia i acostumats al bon rotllo del mister, aquest ja no es pogué imposar.

Si això afegim una considerable mala sort amb les lesions es el que ara tenim. L’any passat l’Etoo ja va posar el crit al cel a Vilafranca del Penedès per la falta de compromís d’alguns companys, ara es clar la raó que tenia el jugador i que aquesta deixadesa i el no prendre mesures estan portant a la desfeta.

Si be a mi em sap greu que el Barça faigi el ridícul i perdi com perd continuo dormin tranquil, però molta gent pateix i sent molt els colors, es sòcia, paga el seu carnet i abonaments i formar part de la gran família barcelonista. Son aquests els que es mereixen que el jugadors demostrin que es guanyes el que cobren i que tinguin una dignitat i un compromís que molts d’ells no tenen.

Cada cop el mon es més de mercenaris, de gent que no te cap tipus de compromís amb qui li esta pagant el sou. Si en una empresa et paguen més que en la que estàs treballant marxés sense pensar-ho dos cops (abans al menys els hi deies que si t’igualaven el sou et quedaves) i un directiu prefereix que la l’empresa puigi artificialment en Borsa en lloc de fer·la mes solvent, principalment per les seves “stock options” encara que la porti al tancament; els esportistes ja sabent com funcionen, fins hi tot en l’època del govern Aznar es dedicar a nacionalitzar y pagar molt be esportistes d’altres països perquè competissin amb Espanya, veure els campionats de natació i que la meitat del membres espanyols tinguin cognoms rus, que la figura del esquí va ser Johan Muegler (Juanito li deien des de Madrid, amb la costum de castellanitzar els noms – “más español que Don Pelayo” clamaven també) fins que el varen expulsar de les olimpíades per excés de doping i li retiraren les medalles d’or guanyades (desde llavors mai més han parlat d’ell); y que fins hi tot a l’exercit espanyol la majoria siguin sud-americans (en molts cuartels hi ha mes estrangers que espanyols), un exercit de mercenaris o soldats de fortuna que es deia a l’edat mitjana.

Dons això es el que hi ha i en el futur encara serà molt pitjor.